Aquests dies ha acabat l’Eurocopa, la darrera macromoguda televisada, després d’Eurovisió i tot just abans dels Jocs Olímpics de Pequín. Durant el mes que ha durat he pogut observar que entre els catalans que tinc més aprop hi havia diferents posicions possibles i he constatat que, fins que no tinguem seleccions catalanes, a Catalunya, tot i el soroll de clàxons i petards d’uns quants per la victòria de les selecció espanyola, la gran majoria seguirem mirant-nos aquesta competició esportiva i les que vinguin amb una fredor i un passotisme olímpics.

A grans trets, quan va començar l’Eurocopa i mentre durava, a Catalunya es podien distingir diferents posicions:

- els que es van mirar els partits sense poder anar amb cap selecció
- els que, impossibilitats d’anar amb la seva selecció, van escollir un altre combinat en funció del joc que practicava o per altres simpaties per determinats jugadors o pel país en qüestió
- els que anaven amb Espanya, discretament, perquè hi havia jugadors del Barça
- els que anaven amb Espanya, furiosa i exaltadament, els mateixos que sempre van contra Catalunya
- els que anaven amb qualsevol selecció que jugués contra Espanya
- i els que passaven olímpicament de l’Eurocopa

Acabada l’Eurocopa, pels carrers i places de molts pobles catalans, els seguidors de la selecció espanyola van sortir al carrer a celebrar-ho. A mi em sembla que la llibertat d’expressió és un valor fonamental i hem d’acceptar (mal ens pesi) que els partidaris de la selecció espanyola puguin celebrar la victòria de la seva selecció llançant coets, cantant i fent sonar el clàxon, encara que proliferin insults contra el poble català durant les celebracions. Estan en el seu dret de fer-ho i no ens hi hem d’enfrontar (encara que per això ens haguem de lligar amb una corda al sofà de casa). Per cert: cremen banderes catalanes durant aquestes celebracions a Reus i Sant Boi i la policia no hi intervé? Just avui que jutgen dos catalans a l’Audiència Nacional a Madrid per haver cremat una bandera espanyola… quins pebrots! ( A Reus els partidaris de la selecció espanyola cridaven “puta Reus i puta Catalunya”)

Hem d’acceptar-ho: 300 anys d’ocupació han forjat una colònia de gent furiosa i catalanofòbica que va amb la selecció espanyola i que, sovint, són els mateixos que sempre van contra Catalunya. La catalanofòbia, la d’aquests i la d’alguns catalans, és força sorollosa. Però són una minoria. Com deia avui en Vicent Partal, jo crec que no n’hi ha per tant. De fet, a Barcelona hi ha molt poques banderes espanyoles als balcons, per no dir cap ni una (o de tant en tant alguna), i poques poblacions van programar pantalles per veure el futbol colectivament, com havia passat en d’altres països europeus en els partits de la seva selecció.

Un altre aspecte a destacar van ser els titulars de la premsa. “Reyes de Europa”, “Amos de Europa”, “España reina en Europa” són expressions que van sovintejar a segons quins diaris en paper (i també, però menys, als diaris digitals). No tenen pèrdua. A través d’aquestes paraules hom pot deduir el subconscient dels que les van escriure i publicar.

Per mi, la selecció espanyola ha estat simplement la campiona d’una competició de futbol que reuneix les seleccions de diferents Estats i nacions europees. I prou. Un torneig en què, per cert, Catalunya encara no pot jugar-hi. Per això, ara més que mai, volem seleccions catalanes!