M’havia promès que aquest estiu faria vacances de debò i que aturaria la recerca i la documentació de festes populars almenys durant un temps. Poc m’importa que l’agost sigui el mes més festiu de l’any: necessito descansar i aturar-me una temporada. I ho estic fent tant com puc. Diumenge passat, però, vaig pujar amb el meu cosí a la muntanya de Sant Llorenç per anar a la festa que aquest dia s’hi fa, una petita processó que aplega gent de tots els pobles del voltant. Caminar amb el meu cosí petit va fer que inevitablement parléssim de les antigues llegendes que hi ha associades a la muntanya. I la seva curiositat va alimentar la meva…

De tornada, va revifar en mi la idea de cercar informació sobre la llegenda del drac, força popular al poble, però una mica oblidada. Fa molt temps que penso que és increíble que un poble com Matadepera, que compta amb una de les llegendes d’herois matadors de dracs més destacades del país, no tinguem un drac festiu que participi de les festes. M’és totalment incomprensible. L’únic que existeix és un gegant que representa al comte Guifré, però que popularment és conegut per Llorenç en honor al nom de la muntanya i que duu un drac al cap.

Així que ahir al vespre vaig cometre la temeritat d’obrir un llibre que en dos volums explica la història del massís i del poble de Matadepera. La sorpresa fou doble: primer perquè hi ha transcrita la llegenda del drac d’un manuscrit antic (no especifica l’autor ni la data) i després perquè una vegada Guifré ha matat el drac i torna a Barcelona, el text diu, literalment:

“Seguiren son camí, y antes de entrar en la ciutat [Barcelona] trobaren ja la respectable comitiva que habia surtit á rébrerlos, composta de la senyora Comptesa ab sas damas y donsellas, del senyor bisbe ab lo clero, del Consulat y Principat ab sos acompanyats. Tots junts entraren y ser dirigiren á la iglesia major á donar gracias á Dèu de aquella victoria: desde alli ser dirigiren després al palacio, precehits y seguits de tot lo poble que clamaba sempre ab lo major entussiasme; ¡Viva, viva nostre gran compte D. Zinofre!.
“Se establí després que en totas las festas ó funcions espirituals y cívicas en ques’ practicás la professó portessen en mitj de ella la figura del fiero drach; y perque aixó estaba en ús se continuá també quant la Iglesia establí la professó del Corpus, y se observá fins que lo il·lustríssim bisbe Climent pochs anys há ho suspenguè.”

Quan ho vaig llegir vaig fer un bot de la cadira i els ulls se’m devien obrir com taronges, incrèdul del que estava llegint. Era molt tard i no sabia si tot allò era fruit del cansament. I és que si el que es diu en aquest text és cert, això implicaria que la llegenda del drac de Sant Llorenç del Munt és a l’origen de totes les bèsties que amb aquest nom poblen les festes populars i tradicionals catalanes actuals. Que aviat és dit!


(Cingle dels cavalls)

El recorregut aniria de la muntanya de Sant Llorenç del Munt a Barcelona, dels boscos, coves i cingles del Vallès a la processó de Corpus i d’allà, cristianitzat el tema degudament mitjançant sant Jordi i el drac i amb l’afegit de la princesa i els diables, a la resta de processons de corpus catalanes (que com és sabut copien a la de Barcelona). I de les processons de Corpus a les festes majors actuals i altres celebracions populars. Ja sé que dit així la cosa és molt forta, i que caldria concretar més la hipòtesi, per això estic preparant un article ben documentat, acabant de contrastar algunes informacions i mirant de quadrar dates. Així que, amb la calma estiuenca, i amb la promesa del descans encara present, aniré mirant d’esbrinar més coses…