Quan la tramuntana entra, com en aquests dos darrers dies, sembla trastocar-ho tot. La tramuntana fa desaparèixer les mosques, que marxen ves a saber on. I arriben estols de fredelugues que, esteses damunt els camps,  es posen mirant al nord. Les gavines juguen a fer acrobàcies i els blancs  esplugabous s’amaguen als canyissars.

Quan la tramuntana entra els camins i carrers són més buits que de costum. Tothom s’aixopluga on pot, buscant recer, per allunyar-se del fred hivernal que ve amb la tramuntana. Tothom excepte la fredeluga, un ocell de pit blanc i ales negres que, en un dia atramuntanat, com el d’ahir, es pot veure pels camps. A les fredelugues els encanta el fred hivernal que porta aquest vent del nord quan entra: s’hi posen de cara, com si volguessin sentir-lo lliscar pel petit plomall negre característic que corona el seu cap.


Quan la tramuntana entra els esplugabous s’amaguen. Els esplugabous són uns ocells blancs i bec groc que, com el seu nom indica, es dedicaven a esporgar els bous que abans hi havia treballant en aquestes contrades. Avui, a falta de bous i dels seus paràsits, els esplugabous han canviat d’hàbits alimentaris. Ara se’ls veu empaitant ansiosos els tractors que, aquestes darreres setmanes abans de la sembra, remouen per darrera vegada la terra dels camps. Els tractors són ara els aliats dels esplugabous: en llaurar la terra, porten a la superfície tota mena de cucs que, abans de tenir temps de tornar endins, són engolits per aquests ocells blancs. Els esplugabous dels camps actuen exactament com les gavines que, en alta mar, empaiten els vaixells que hi pesquen.

En J m’explica que, abans, d’esplugabous i de fredelugues n’hi havia molts més i que, com moltes altres coses d’aquella època, cada vegada n’hi ha menys. Això si, una cosa no ha canviat d’aleshores ençà: aquesta tramuntana que quan entra ho trastoca tot.

(Les imatges han estat preses del SIOC, Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya)