Avui, tornant de veure l’instal·lació Metamembrana, del Marcel·lí Antúnez, camí de casa, no sé perquè ha aparegut pel meu cap aquest pensament: qui perd de vista els seus somnis -personals, col·lectius- resta abocat a la més absoluta de les apaties. Doncs això, tinguem sempre presents els somnis, perquè ens fan caminar.