Un dels conceptes centrals de la religiositat hinduista és l’anomenat “darshan” (en català “darxan”), que literalment, vol dir “veure i ser vist per un déu”. Present en d’altres religions, com la cristiana, aquest és un concepte simple però imprescindible per entendre bé l’hinduisme, la religió que practica una de cada sis persones al món.

L’Índia és un país extraordinari. És quasi bé un subcontinent on hi viuen més d’1 bilió de persones que, segons estudis recents, formen part de més de 80.000 subcultures, parlen més de 325 llengües -expressades en més de 2000 dialectes- i tenen 25 sistemes d’escriptura. I tot i que a l’Índia hi conviuen, doncs, molts sistemes de creences, milers, hom s’avé a utilitzar el mot hinduisme per designar aquella religió que les relliga totes, que n’és un compendi possible.

Estic llegint “Meeting God. Elements of Hindu Devotion” un llibre de l’antropòleg, historiador i fotògraf Stephen Huyler, que porta molts anys fent treball de camp a l’Índia. L’hinduisme és una religió difícil d’entendre per a un occidental i la majoria dels llibres que sobre el tema s’han escrit són absolutament infumables. El llibre de Huyler és senzill i esqüet, i explica amb una claredat extraordinària els elements cabdals de la principal religió de l’Índia.


Explica que, malgrat la fama de ser una religió politeista -la religió “dels mil déus”-, l’hinduisme creu en l’existència d’un únic gran Déu: l’Absolut, sovint conegut amb el nom de Brahman. Es tracta d’una força còsmica, sense forma, impossible de conèixer per l’home i que, a diferència de l’Univers, que és relatiu i sempre està canviant, no canvia mai. Aquest Absolut es manifesta a ell mateix i expressa els seus poders a través de déus i deesses. Les tres principals deïtats hinduistes són Xiva (el Creador i Destructor de tota Existència), Vixnu (el Protector i Preservador de l’Univers) i Xakti (el Principi Femení Penetrant, el Poder Dinàmic).

Cada una d’aquestes tres grans deïtats està relacionada amb les altres i les necessita per complementar-se, i a més a més té diversos “avatars” o subdéus, cadascun amb la seva representació iconogràfica i àdhuc amb un gran nombre de denominacions locals. Aquests déus i deesses formen part d’un conjunt, el panteó hinduista, i tenen associades llegendes i mites que n’expliquen la seva vida i tots els conceptes que s’hi relacionen.

Doncs bé, un dels conceptes que més m’ha cridat l’atenció, perquè imagino que deu ser un dels conceptes centrals de la religiositat hinduista, és el de “darxan” o “darxana”. L’hinduisme, com el cristianisme i el budisme (almenys en les seves formes sincrètiques actuals), és una religió basada en la interacció entre els humans i unes imatges esculpides en pedra o tallades en fusta. A diferència del Judaisme o de l’Islam (per motius ben diferents) i a semblança d’altres religions animistes (com el totemisme africà), tant el cristianisme com l’hinduisme basen la religiositat en la relació amb unes estàtues icòniques, amb forma humana o no, que representen als diferents déus – els relats dels quals estan continguts en els llibres sagrats o en la literatura popular.

Doncs bé, quan una imatge d’un d’aquests déus, subdéus o avatars (el que per nosaltres i salvant les diferències serien els sants) es consagra, a través de complexíssimes cerimònies, la imatge passa a ser el déu mateix o la força, energia o idea universal que representa. La consagració, que fan els sacerdots, és doncs un acte que té per objectiu traspassar, dotar de poder “diví” a la imatge, que des d’aleshores és en si mateixa la divinitat. Aconseguir “darxan” vol dir impregnar-se d’aquesta energia del déu (ara continguda en l’estatua) i es pot aconseguir anant al temple comunitari o la capella casolana on hi ha la imatge. Si el devot nota aquella presència, aleshores obté “darxan”. De fet, “Darxan” vol dir literalment “veure i ser vist per un Déu”. El “darxan” explica bona part dels ritus religiosos hindus, com les ofrenes i les “pujas” davant de talles o escultures de déus, o com les processons que fan la sortida o passeig anual de la imatge per l’espai públic (i que precisament es fan perquè els que no poden anar al temple -perquè estan malalts, vells o pel que sigui- puguin veure la imatge sagrada i rebre “darxan”).


L’hinduisme em sembla una religió molt interessant… sobretot per entendre millor la resta. I no només perquè és una religió individual, sense sermons ni estructures sacerdotals jeràrquiques que acaben fent barrejar els assumptes espirituals personals (la Religió) amb els polítics (l’Estat), sino perquè permet pensar que potser podria ser la religió actual viva més propera a la que hi hagué als Països Catalans durant el període previ a la romanització, procés que va acabant introduint el cristianisme a casa nostra.

(Les imatges van ser preses l’any 2007 i són de capelles i temples hinduistes del Nepal, concretament de les ciutats de Thimi, Baktapur i Kathmandú. Les fotografies mostren un aspecte insòlit d’aquestes imatges: estan soles, sense gent al seu voltant. I és que normalment els temples i capelles de carrer hinduistes són plenes a vessar de persones que s’hi acosten per obtenir darxan).