Comença el compte enrera pel darrer dia del Ganesh Chaturti, aquest diumenge, dia en què es fa la immersió massiva de les grans icones de Ganesh a Mumbai i es clouen totes les celebracions. Aquests darrers dies hem estat visitant diferents Ganpatis, intentant copsar el gran ambient de festa que hi ha a la ciutat. N’hem visitat uns quants, de petits i de més grans, de senzills i de ricament elaboratsi, i també hem estat a un dels més multitudinaris i famosos de la ciutat, el de Lalbaug. I mentrestant, les famílies continuen les immersions d’imatges al mar, llac i rius..

Durant aquests darrers dies hem estat intenant copsar l’ambient que hi ha a la ciutat, a tota la ciutat, de festa gran. Petards aquí i allà, percussions arreu, gent amunt i avall amb les imatges de Ganesh, grans lluminàries, focus valles publicitaries. Es la festa total, distribuïda per tota la ciutat, focalitzada en el nucli familiar i ampliada a organitzaciopns majors, de carrer, de barri, de comerciants, esportives, de joves…

Tots tenen el seu Ganpati, una capella temporal que alberga la imatge de G, ben marcada amb lluminàries i grans focus. Els carrers competeixen en guarniments i el G sobrepassa de molt l’àmbit religiós. N’hi ha de ben senzills, al mig del carrer, sota quatre plàstics per protegir-los de la pluja, però n’hi ha de molt elaborats. Alguns recreen, al voltant de la imatge de G un passatge animat de la seva vida, d’altres els decoren amb ajuda de constructors de decorats professionals


La gent, com nosaltres, quan acaba la feina, va a visitar Ganpatis, desplaçant-se d’un lloc a l’altre de la ciutat i anant a veure els més famosos, els del barri del costat, els que ha sentit que estan bé. Una pràctica molt semblant a la que a casa nostra tenia lloc per Setmana Santa, la visita de Monuments de Dijous Sant i que també s’assembla a la visita als carrers guarnits per festa major a Gràcia o Sants o per Corpus, a Arbúcies i Sallent.

Abans d’ahir vam anar a Lalbaug, a veure i gravar un dels Ganpatis més famosos i multitudinaris de Mumbai. Durant els deu dies que dura la festa aquest Mandap (temple temporal) resta obert 24hores, dia i nit, perquè els, literalment, milions de persones vingudes de tot Mumbai però també d’altres indrets de Maharastra, el puguin veure. El president, que entrevistem, presumeix de fer la festa-peregrinatge més visitada del món. Hi ha una mitjana d’entre 10 i 18 hores de cua per poder estar uns moments davant aquesta imatge gegant de Ganesh.

Nosaltres hem quedat amb en R, tresorer d’aquesta organització i amb qui vam contactar dies abans, que ens renya per no haver-hi anat el dia que ell ens proposava, però que alhora ens facilita l’entrada fins just davant la imatge. Som just al lloc on arriba tothom i ens hi podem moure amb facilitat, no sense un cert cangueli escènic per ser on som. Dos nois pujats damunt unes escales van posant les corones de flors i billets damunt la imatge, mentre que arran de terra quatre nens van recollint el menjar que la gent va depositant. Hi ha crits, xiulets i un ambient de fervor i gran excitació: aquest G té fama d’acomplir els desitjos que se li demanen.


Després de gravar, en R, que ens ha entrevistat per a la CNN-IBN, ens acompanya fins al lloc on hi ha una de les claus de tot plegat: és un menjador reservat per alguns dels treballadors, més de 4000 durant els deu dies, i que té, al seu costat la sala dels diners. Al terra i en tres llargues taules, unes 50 persones conten els diners que es recullen de donacions de la gent. Amb els més de 2 milions d’euros que es recullen en 10 dies, es fan tot tipus d’obres socials: hospitals, menjadors, escoles i tot tipus de serveis assistencials per a les persones del barri.

La visita a Lalbaug m’ha fet pensar en la relació que hi ha entre les funcions de determinades festes religioses en societats preindustrials i l’Estat modern (l’administració política), en com es complementen, en com exerceixen funcions similars, i en com, a manca d’un, apareix l’altre.


I mentrestant segueixen les immersions. Ahir vam anar a un altre dels punts d’immersió famosos: el Powai Lake, un llac d’aigua dolça que hi ha al nord de Mumbai (a hora i mitja en cotxe). S’hi feia la tercera immersió o tercer Visarjan. Ens hi va acompanyar en A, que va aparèixer al taller de’n P dues setmanes abans i es va oferir a acompanyar-nos-hi. Ens va explicar que hi havia cocodrils i tota mena de peixos, fins i tot piranyes, que han crescut perquè la gent els ve a portar quan ja no els caben a la peixera de casa. No sé si pel tema dels cocodrils o per ordres del govern local, no vam poder llogar una barca per fer la gravació tal i com havíem planejat. Tot i que, una vegada vist l’escenari on tenia lloc el ritu i el seu desenvolupament, sort que no ho vam fer, perquè no ens hagués estat útil.


Com en d’altres llocs on hem estat, a Powai tant l’organització com la policia ens van oferir totes les facilitats per gravar. Quan els expliques d’on vens i què estas fent, es sorprenen tant que t’ajuden en tot el que poden. La veritat és que és un plaer treballar d’aquesta manera. No hem trobat cap impediment per filmar enlloc, excepte el procés de construcció de la figura de Lalbaug, que volen mantenir en secret. Al contrari, ens surten directors de sota les pedres, sempre trobem una veu que ens dona una nova explicació útil, una adreça que no podem perdre’ns o una pista que ens obre un nou camí per la gravació.


Una de les primeres impressions que un té quan arriba a Mumbai és que tot està deixat i brut, que hi ha molta contaminació i polució, tant ambiental com sonora. Hi ha molta brutícia pels carrers, molts edificis estan com abandonats, hi ha cables penjant per tot arreu, l’asfalt és ple de forats, els cotxes són vells i atrotinats i el clàxon es fa sonar moltes vegades sense raó… Amb el temps, però, un s’adona de diverses coses que fan matisar aquesta afirmació inicial: en primer lloc que la merda no ho és tant perquè la majoria és producte orgànic. En segon lloc que els edificis i les carreteres estàn fets caldo perquè l’aigua cau durant tres mesos l’any i tanta aigua, i la xafogor i l’humitat,  ho fa malbé tot. I finalment que, com a tot arreu, els polítics de la índia sofreixen d’una malaltia: l’avarícia, que en extrem porta a la corrupció i a l’oblit que la seva feina, per la qual han estat elegits, és servir el benestar públic .


Per tot això, a algú li pot sobtar que, havent-hi tanta merda per tot arreu, els indis es preocupin perquè les estautes del Ganesh Chaturti estiguin fetes amb materials biodegradables i ecològics, i no amb Plaster of Paris i pintures contaminants. I tanmateix, el debat és públic i ben viu, als diaris i les televisions. I no m’extranya, tenint en compte la dimensió que té aquesta festa a Mumbai.

Es calcula que hi ha unes 150.000 imatges grans de Ganesh i milions de petites, de familiars. I és que, si les escultures es fan amb materials naturals, en realitzar aquest ritus d’acomiadament que és el visarjan (immersió), d’alguna manera, l’argila sense coure, com Ganesh, torna al seu lloc de procedència: les platges, rius i llacs.