Aquesta setmana surt a la venda el número de la revista del Baix Empordà on hi ha l’article “El Cant de la Sibil·la: una tradició també empordanesa?”, un text que he escrit després de tancar una petita investigació que vaig iniciar l’any passat sobre el Cant de la Sibil·la de Sant Iscle d’Empordà.

En un post anterior, relatava les peripècies que vaig viure l’any passat quan vaig descobrir que al poble on ara visc hi havia una versió molt antiga del Cant de la Sibil·la. Durant alguns mesos em vaig dedicar a investigar. Com que de la primera recerca entre els veïns del poble no en vaig treure res (ningú n’havia sentit a parlar mai) vaig tirar milles i vaig anar a l’arxiu de Girona a veure amb els meus ulls el Missal. Vaig poder fotografiar la pàgina final que conté el text manuscrit amb el Cant i un amic a qui vaig explicar la troballa es va oferir a fer una transcripció nova del Cant. Al març en vaig fer un article per la revista del poble, l’Avanç, accessible aquí.

Mesos més tard, vaig decidir acabar la recerca bé i em vaig comprometre a escriure un article per la Revista del Baix Empordà. Aquí penjo el text. A Verges s’han interessat pel tema i sembla que des de la coral volen cantar la Sibil·la. Ahir vaig veure en J-A i em va dir que no havien trobat cap nen però que s’ho estan plantejant seriosament de cara a l’any que ve. Pel camí han passat dos altres fets relacionats amb la sibil·la. Aquest desembre va morir Montserrat Figueras, una de les intèrprets que més va fer per la difusió del Cant de ls Sibil·la a Catalunya i qui ja va apreciar la contemporaneïtat del text, vinculant el missatge del Cant amb l’ecologisme. En paraules seves:

“Als sentits de saviesa i misticisme de la sibil·la se n’hi afegeix un altre de profunda actualitat: l’ecològic. L’esborronador missatge de la sibil·la és dramàticament vigent, ja que ens parla de la destrucció del món, de la manca de respecte envers una natura que se’ns en va, de la brutalitat que ha portat l’home a considerar que la naturalesa és una màquina. El dolor i l’amenaça per la vida de la nostra mare terra són més que mai profètics avui en la veu de la sibil·la.”

Per altra banda, aquests darrers dies he sabut que un mossèn “progre” va impulsar el Cant de la Sibil·la a Ullà (poble proper a Sant Iscle) per la Missa del Gall durant uns anys però que, quan el van substituïr per un altre, es va deixar de fer… Ara ja estic sobre aquesta nova pista…

————————————
El Cant de la Sibil·la: una tradició també empordanesa?

Sant Iscle d’Empordà és un petit nucli de població –d’escassament 30 habitants- pertanyent al poble de Serra de Daró i situat en un petit turó que hi ha al marge esquerra de la carretera que va de Parlavà a Torroella de Montgrí. Al capdamunt del poble hi ha una petita església romànica del segle XII. Ara fa uns anys, en aquesta esglesiola es va trobar un missal rònec i molt antic, ple de pols i migmenjat pels ratolins…

En l’actualitat el missal es troba -ben custodiat i conservat- a l’Arxiu Capitular de la Catedral de Girona, com a Ms 127. Es tracta d’un llibre de l’any 1.332, manuscrit i en llatí, que conté els textos i músiques de totes les misses que es deien durant l’any. Els missals eren llibres distribuïts per l’Església per fixar l’estructura i funcionament de tots els actes que es celebraven a l’interior dels temples cristians.

Tots els missals estan escrits en llatí i són més o menys iguals, però en el de Sant Iscle d’Empordà hi ha un parell de fulls al final que contenen el que sembla un poema. Es tracta d’una versió del Cant de la Sibil·la escrit en un català que els experts situen a mitjans segle XV. Que en els fulls de guarda finals (fulls en blanc on els capellans feien anotacions) hi hagi aquest text respon al fet de voler recollir i introduir en la litúrgia oficial cants populars, de tradició oral, que es cantaven en certs moments de l’any, en aquest cas durant la nit de Nadal.

Què és el Cant de la Sibil·la?

El Cant de la Sibil·la és una enigmàtica cançó que relata els signes que precediran la fi del món, un moment que en el context del cristianisme es coneix amb el nom de Dia del Judici Final. Totes les cultures del món tenen mites semblants referits a la fi del temps, al dia en què el món deixarà de ser món. En el nostre àmbit cultural, els científics i astrònoms ens asseguren que podem estar tranquils perquè que no hi ha previst cap impacte de meteorit que pugui destruir el nostre Planeta. I, tot i així, el mite de la fi del temps segueix viu entre nosaltres perquè seguim pensant en la possibilitat que algun dia tot desaparegui.

L’origen del Cant de la Sibil·la cal cercar-lo en un sermó en llatí recitat durant les celebracions de les Matines de la Nit de Nadal en països d’òrbita cristiana des del segle X. Durant aquestes festes s’escenificava el naixement de Jesucrist a l’interior de l’església en una espècie d’obra de teatre que tenia diverses escenes, una mica com els pessebres vivents actuals. Una d’aquestes escenes incloïa un sermó, anomenat «Contra judaeos, paganos et arianos», amb diverses profecies sobre la vinguda del Messíes. Doncs bé, una d’aquestes profecies era protagonitzada per una sibil·la -una dona amb la capacitat de predir el futur-, coneguda per Sibil·la Eritrea, que recitava un cant que anunciava l’arribada del Jorn del Judici.

En un primer moment, el Cant de la Sibil·la es cantava en llatí i es coneixia amb el nom de Iudicii Signum, doncs contenia –com el seu nom indica- els signes que anunciaran la fi del món, el moment del Judici Final. El Cant de la Sibil·la en llatí més antic conservat és el del segle X i fou trobat a Limòtges, a Occitània. Més tard el cant en llatí també arribà a Catalunya: n’hi ha un del segle XI a Santa Maria de Ripoll i diversos del segle XIII a poblacions com Tarragona, Vic, Alcover i Sant Cugat del Vallès. Ara bé, entre finals del XIV i mitjans segle XV, el Cant de la Sibil·la passà de cantar-se en llatí a fer-ho en català. De versions en català se n’han trobat a Barcelona (1415), València (1464), la Seu d’Urgell (1536) i Girona (1550). I aquest de Sant Iscle d’Empordà, que els experts en cal·ligrafia diuen que és de mitjans segle XV. El Cant de la Sibil·la sofrí un daltabaix important a partir del segle XVI amb la implantació de les decisions preses durant el Concili de Trento, que –entre moltes altres reformes- abolia determinades pràctiques d’origen precristià.

Malgrat tot, el Cant de la Sibil·la és encara avui una tradició molt arrelada a Mallorca, on es celebra a pràcticament totes les esglésies cada 24 de desembre durant les Matines, els oficis de la Nit de Nadal (el que al Principat es coneix amb el nom de Missa del Gall). El Cant el protagonitza una persona –home o dona, jove o adult, segons cada població- que va vestida amb una túnica, un mantell de sedes brodades, un casquet o capell i una gran espasa a les mans. El text del cant és en català i amb la melodia gregoriana més arcaica d’Europa. En els darrers anys, el Cant de la Sibil·la viu, gràcies a l’impuls popular, un procés de reviscolament sense precedents a tot el país i són molts els pobles i ciutats catalans -l’Alguer (Sardenya), Barcelona (Santa Maria del Mar, el Clot, Sant Gervasi), Ontinyent, Sueca, Lleida, Gandia, Vic, etc- que l’estan reintroduïnt a la seqüència ritual de les seves festes de Nadal.

La importància de tenir una versió empordanesa del Cant de la Sibil·la

Que a Sant Iscle d’Empordà hi hagi una versió del Cant de la Sibil·la és important per almenys tres raons. En primer lloc perquè és un element del patrimoni cultural local: no tots els pobles ni totes les comarques poden presumir de tenir una versió pròpia – força especial i arcaica- d’un cant declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. A més a més, tot i que avui encara és força desconeguda, disposar d’una versió del Cant de Sant Iscle pot servir a totes aquelles entitats empordaneses que vulguin enriquir amb elements autòctons i ben documentats la celebració de la Missa del Gall.

En segon lloc perquè si se n’ha trobat una versió en una església tant petita, podria molt ben ser que n’hi hagués més, encara per descobrir, entre els arxius d’altres parròquies empordaneses.

I finalment perquè, essent el de Sant Iscle una de les versions més antigues de tot el país, podria molt ben ser (un estudi comparatiu de les diferents versions ho aclariria) que fos la base del text que arribà a Mallorca. I és que, essent ben conegut que els empordanesos van ser els repobladors d’aquesta illa, no m’estranyaria que també s’haguessin endut dins la maleta immigratòria, i juntament amb el parlar salat, una de les seves tradicions més antigues: cantar el Cant de la Sibil·la la nit de Nadal.

[CANT DE LA SIBIL·LA DE SANT ISCLE D'EMPORDÀ]
Edició a cura de Josep-Andreu Pérez i Mingorance

Al jorn del judici para qui aurà fait seruisi.

Un rey vindrà perpetuall
del cel que hanc non fo aytal.
En carn vindrà certanament
per fer del segla jutgament.

Al jorn…

Ans del judici tot anant
para una signa molt gran,
la terra guitarà sudor
estremirà de gran pahor.

Al jorn…

Aprés se baderà molt fort
d’on és semblant de greu conort.
Es mostrerà ab crits e ab plors
Les infernals confosions.

Al jorn…

Un corn molt trist resonera
del cel qui·ls morts resucitera.
La luna e·l sol s’escurira
nula stella no y luira.

Al jorn…

Foc dexendrà del cel ardent
e soffra qui és molt pudent.
Cel tera e mar tot perira,
tot quart és ho delirà.

Al jorn…

La dons no y aurà hom talent
de riqües, d’aur ni d’ergent,
de res no aurà hom desir,
mas tan solament de morir.

Al jorn…

De morir serà tot lur talent,
la dons lus glutiran les dens.
no y aura hom qui no·s plor,
tot lo mon serà en tristor.

Al jorn…

Los pugts e·lls plans seran eguals
a qui seran los bons e los mals
Reys e comptes e barons
qui de lus fayts retran raysons.

Al jorn…

Auch no y feu hom pecant tant secret
ni o dix ne so penset,
que aqui no sia tot clar,
nul hom no y pora celar.

Al jorn…

Cascun cors se ànime coberà,
qui és bon e mal aquí para.
Los mals iran en infern de jus,
los bons iran ves Deu la ssus .

Al jorn…