Aquest any no se si menjarem gaires calçots… almenys encara no. A una plantada tardana (a finals de setembre) i a l’imprevist de l’abundant aigua caiguda al novembre, que els ha perjudicat bastant, s’hi ha sumat, fa uns dies, l’aparició d’un talp que també fa, en la intimitat solitària de les galeries alguna que altre calçotada.

A casa no som de tradició pagesa, però fa uns anys que em dedico a cultivar calçots. Ho faig per distreure’m. Es tracta d’una afició que em permet allunyar-me per unes hores de la pantalla de l’ordinador, que és la meva eina bàsica de treball. Necessito separar-me de tant en tant de la pantalla perquè processar informació i fer-ho assegut durant molta estona no és bo ni pel cos ni pel cap. Així que l’horta em permet gaudir d’uns instants a l’aire lliure, preciosos. És en aquest espai quan, moltes vegades, se m’acudeixen les idees, mentre estic remenant la terra.

Enguany, però, la meva collita ha estat amenaçada per dos imprevistos. En primer lloc per l’aigua que va caure al novembre. Molta. Els aiguats d’aquest mes van deixar tot el camp -calçots inclosos- totalment coberts d’aigua. Els calçots van romandre annegats almenys deu dies i, això, és clar, els ha perjudicat. Els ha “emprenyat”, que diria en N. Amb la primera tanda de pluges vaig poder evaquar l’aigua fent regues d’escorro i ho vaig aconseguir en part perquè no hi havia gaire aigua, però amb la segona -molt més intesnsa- va ser impossible, perquè tot el camp va quedar com un llac. El Daró va trencar uns centenars de metres més amunt i les rieres van desbordar-se.

El segon imprevist d’aquest any el vam descobrir al terreny d’en JM, que és on tenim un dels dos camps plantats per a la calçotada amb amics que fem cada any. Alguns dels calçots semblaven dèbils, i tenien les puntes de color marronós clar. Primer vam pensar que era culpa de l’aigua caiguda, però després vam veure que pel camp hi corria un talp. I un talp afamat. La mare que el va parir. Les piles de terra que fa de tant en tant el delataven. I efectivament, alguns calçots, en intentar tibar-los cap amunt sortien amb facilitat i amb evidents mostres que havien estat devorats per algun animaló des de dins.

Dels talps els pagesos diuen són un dels animals més inútils que hi ha, que “no serveixen per res”, doncs són dels pocs que, a banda dels humans, no tenen gaires depredadors naturals. Que en el marc de la cadena d’alimentació natural mengen però no són menjats, vaja. D’aquí deu venir l’expressió popular “Ser un tal” per referir-se a les persones que són incapaces de fer res ben fet, que no serveixen per a res. Potser els taps humans no serveixen per a res, però els talps-talp, sembla que els agraden els calçots.


Així que calia fer alguna cosa. Preguntant a diverses persones enteses em vaig assabentar que hi ha diverses alternatives per combatre els talps. La més agressiva de totes és posar-los verí. Es compren unes pastilles que s’han de posar a les entrades de les galeries que ells talps construeixen sota terra: el talp se les menja i mor. L’altre opció, més casolana però també agressiva, consisteix en acostar un vehicle amb motor (una moto, per exemple) i conectar, mitjançant una manega, el tub d’escapament amb una entrada dels túnels que fa el talp. El fum s’escampa pels canals i l’animal mor ofegat. El tercer mètode, el menys agressiu de tots i el més “ecològic”, m’el va explicar la L, que li havia transmès el seu sogre, pagès de tota la vida. Consisteix en agafar dues ampolles de vidre buides (de cava, per exemple) i fer uns forats pel camp. Les ampolles s’introdueixen verticalment sota terra, dins els forats, només deixant a fora la part de dalt, el coll o tarot, de manera que sobresurti quatre dits. La resta de l’ampolla es cobreix amb terra. La cosa funciona de la següent manera: per acció del vent, l’ampolla produeix un so que, en entrar dins l’ampolla, es magnifica i es transmet sota terra. Diuen que als taps no els agrada aquest soroll i fugen. Ja ho he provat i sembla que funciona. El que no em queda clar quantes ampolles cal posar ni com distribuïr-les pel camp, si és que n’hi ha cap regla… així que si algú me’n sap dir alguna cosa més li estaré agraït. Si no doncs aniré provant.

Ara recordo que fa uns mesos vaig escriure un article buscant el significat dels Focs de Sant Isidre i em vaig assabentar que podrien estar relacionats amb un mètode per combatre els talps en els camps. Si li vols fer un cop d’ull és aquí. Si la fressa de l’aire al fregar el vidre els espanta, els focs també ho deu fer.

[Actualització a 29 d'abril de 2017]

Avui hem anat a cercar femta de burro per l’hort a casa uns amics i ens han explicat el seu remei anti-talps. Es tracta d’una planta que fa fugir tots els talps que tenien. Pel que sembla l’olor de les arrels de la planta desagrada als talps, que marxen en sentir-la. Jo no he provat mai, però en F m’ha assegurat que des de que té aquesta planta a casa que ja no hi ha talps al jardí.

La planta en qüestió és la Euphorbia lathyris, coneguda popularment com a Cagamuja o “lleteresa” perquè té uns fruits que desprenen un líquid blanc.

En arribar a casa he buscat més informació a la Xarxa i he vist que hi ha força gent que la té plantada amb aquest propòsit, així que la cosa deu funcionar. En webs de botànica i a l’entrada de la viquipèdia d’aquesta planta també es corrobora que espanta als talps: “S’ha demostrat que plantar cagamuges és un remei efectiu contra els talps, que prefereixen viure lluny de les arrels tòxiques d’aquesta planta.” Aquesta llet és tòxica i ha estat tradicionalment utilitzada com a laxant, motiu pel qual té aquest nom escatològic. Un remei, barat i no agressiu amb els talps.