A l’exterior del monestir de Poblet un monjo està encenent una petita foguera que lluita per mantenir-se encesa malgrat el vent gèlid que fa aquesta nit. Només hi som ell, jo i la G, una castellonenca que té parents al monestir i que també ha vingut a viure la cerimònia del foc nou que es celebrarà d’aquí unes hores.

He arribat a Poblet rebotat, fugint d’una Setmana que més que Santa ha estat tràgica, dolorosa i traïcionera. Ben bé com la que se suposa que l’han de viure els bons cristians. He parat a Reus, on en M m’ha acollit com sempre, amb hospitalitat i m’ha convidat a veure la Processó de les Tres Gràcies, que he acabat fotografiant sota una pluja que ha caigut just en el moment més inoportú. Després hem anat a veure el Ball de la Mort de la Selva del Camp, una dansa de la mort més de les que aquests dies es fan a diversos pobles, que en aquesta població fou recuperada ara fa uns anys i que té una coreografia i una vestimenta força diferent a la resta.

A la tarda he parlat llargament amb el monjo que oficiarà la cerimònia a Poblet. M’he sentit ben acollit i hem tingut una conversa fructífera i enriquidora. Anoto amb atenció tots els detalls de la litúrgia de la festa de Poblet a la llibreta i miro de cercar respostes que m’ajudin a entendre. Hem parlat sobre el sentit del foc nou de Pasqua, sobre si es tracta d’una cerimònia estrictament litúrgica, de la religió cristiana, o si, per contra, també té alguna cosa a veure amb la religió còsmica, la que es vincula amb el que està passant aquests dies a la natura: la germinació de les llavors del món vegetal. En un moment em diu que la Pasqua explica que “allò que és mort és viu”, una frase sentenciadora, desconcertant, però que explica molt bé el que passa aquests dies sota aquesta potent primera lluna plena de la Primavera. La llavor (vida en potència, “morta”, aturada) torna a néixer, germina,  i dóna lloc a una nova planta (una nova vida).

A la nit, ple d’esperança però abatut, m’atanso al monestir. En N, que duu un carro amb quatre troncs i caixes per encendre un foc, m’explica que fa 67 anys que és allà i que hi va arribar enganyant als seus pares. Els va dir que tornaria dissabte i dilluns els va explicar que havia ingressat de monjo. El seu pare, per dissuadir-lo, li digué que allà no li donarien paga per gastar-se-la jugant a cartes, però no va aconseguir que el seu fill es fés enrera… Ens acompanya la G, que empaita cerimònies místiques, d’aquí i d’arreu del món. Poc a poc va arribant gent i es va formant una rotllana. Fotografio la cerimònia amb el foc, el gran ciri pasqual i el trasllat progressiu de la nova flama de ciri en ciri. Aquest foc de Poblet no és perenne, com he vist en altres indrets del món, on realment s’apaga el foc que ha estat cremant tot l’any ininterrompudament i se n’encén un de nou, que durarà encès tot l’any que ve. És, malgrata aquest petit detall, un ritus preciós, misteriós, que puc viure a primera linia,  amb les llums de l’impressionant conjunt de Poblet completament a les fosques i amb un fum d’encens penetrant. En acabat, torno pitant a casa. El foc m’és absent i passo la nit en vetlla, ple de dolor i paraules perdudes, fins que veiem el sol sortint, ben rogenc, que ens enlluerna amb el Montgrí de fons. Impresionant.

Aquesta ha estat una Setmana Santa intensa, dolorosa i tràgica a nivell personal. Res realment greu, però. No m’havia passat mai però l’he viscuda com si un bon cristià fos: sentint en la pròpia pell la traïció, el dolor i, finalment, la mort d’una cosa que a hores d’ara no sé si ressuscitarà. No li recomano a ningú. I anhelo que de tot plegat en pugui sorgir alguna cosa bona.