Llegeixo en un diari que els “atemptats” contra els radars que s’han anat instal·lat en els darrers anys a les carreteres catalanes s’han disparat en els darrers mesos. Que hi ha qui els dispara trets, qui els fot un cop de martell o qui, senzillament, els arrenca amb un tractor…

Els radars són uns aparells que controlen la velocitat dels cotxes que passen per una determinada carretera. Exactament, el que fan és controlar que els cotxes no excedeixin una certa velocitat que algú ha establert en aquell tram per, segons les fonts oficials, “reduïr el perill d’accidents”, per “la nostra seguretat”. Són “elements preventius que ajuden a reduir les morts a la carretera”. O sigui, que els posen perquè no ens fem mal, en benefici dels ciutadans….

Que a aquestes alçades de la pel·lícula algú ens vulgui vendre aquesta moto és indignant. En primer lloc perquè tothom sap que els radars serveixen per recaptar diners, i punt. Uns diners que, a més a més, no se sap molt bé on van a parar. En segon lloc, perquè en els darrers anys s’ha produït un batibull de canvis en els límits de velocitat que fa riure. O sigui que no hi ha criteris objectius, sino que s’apuja o s’abaixa en funció dels interessos recaptatoris. I en tercer lloc perquè, si tant interès té el Govern en què els cotxes no corrin tant, doncs molt fàcil, que posin límits de velocitat als constructors d’automòbils i avall… Així que no m’estranya que la gent es dediqui a rebentar els radars. A mi mateix se m’ha passat pel cap alguna vegada que m’han multat per anar 10 km per hora més del que marcava el senyal en trams on el perill era nul.

Però com que la violència genera més violència proposo una altra estratègia menys agressiva: que a partir d’ara ens dediquem a fer alguna cosa que demostri l’agraïment etern que sentim vers aquests aparells que vetllen per nosaltres. Per exemple, retent culte a aquests totems de ferro que ens ajuden a que la nostra vida sigui millor. Proposo que cada vegada que en veiem un, ens aturem, li recitem alguna cançoneta, encenguem una barra d’incens i hi deixem un pom de flors, un paquet d’arròs o senzillament una caixa plena de fotocòpies amb les multes que amablement ens fan arribar a casa sota amenaça de que si no la paguem hi haurà recàrrec. Amb una mica de sort, si la iniciativa es popularitzés, la pila d’ofrenes davant el radar seria tant gran que impediria que la maquineta pogués fer la fotografia.