Torno d’uns dies pel Pirineu, content, renovat i reconnectat al món. Aquests han estat dies al costat de persones que estimo, de noves coneixences, de trobades amb amics que feia temps que no veia, de coincidències inesperades, de llargues caminades per la muntanya, de nits sota els estels, de quilòmetres amb la furgoneta i de banys reparadors en un estany molt especial.

He passat uns dies al Pla de Corts, al Baix Pallars, un indret entre dues valls -la Vall Fosca i la Ribera de Sort, per sobre de la Pobla de Segur- que des de molt antic és considerat sagrat. Que és un lloc molt especial ho confirma primer l’etimologia del mot Corts, que pel que sembla ve de “curtis” (sagrat), però també la presència de nombroses restes de dolmens solsticials i runes de poblats prehistòrics ara ben amagats entre alzines.

Un dia, essent a Peramea, en R, un pagès del poble, em mira i em deixa anar, sense ni tant sols saludar-me: -Vols veure el dolmen més gran d’Europa?. Primer desconfio però a mesura que parlo amb ell i veig que sap el que es diu, em deixo endur i finalment anem al lloc en qüestió. És a Pujol, un petit poblet al costat del qual hi ha les restes del que sembla un antiquíssim vestigi de temple o poblat que va descobrir ell mateix ara fa uns anys passejant amb el seu bestiar. És evident que en aquell indret hi ha alguna cosa amagada (uns dolmens i algunes pedres que semblen escultures a terra), però pel que m’explica, ningú no el creu i encara cap grup de recerca arqueològica no s’hi ha interessat seriosament. Així funcionen les coses en aquest país…

Que el Pla de Corts és un indret especial també ho evidencia la presència de l’estany de Montcortès, un estany meravellós, d’aigua cristal·lina, sobrevolat a estones per orenetes, voltors i milans reials, i amb truites i serps d’aigua a dins. L’estany és aquests dies ple de banyistes que s’hi atansen per passar-hi una estona, mentre mengen, es banyen o aprofiten l’energia de l’espai per fer ioga i meditació abans que arribi tothom. Un estany misteriós i que genera respecte entre els més petits, doncs una llegenda que circula per la zona explica que sota l’aigua hi una ciutat encantada.

Aprofitant la meva estada al Baix Pallars he fet dos petits reportatges que sortiran publicats aviat a festes.org: un sobre la Festa de la Morisca de Gerri de la Sal i l’altre sobre el Joc del Catxo. A Gerri, després de parlar amb els organitzadors de la Morisca m’atanso al riu on centenars de persones s’estan banyant per passar la terrible calor que ha fet aquests dies. M’assec per fumar un cigarret al pont que el creua i, allà lluny, entre els banyistes, veig en P, que em mira i em saluda amb la mà. No m’ho puc creure: amb en P ens trobem sovint i aquests dies és per aquí amb la seva dona i els fills, la T i en P. Baixo depressa i ens abracem mentre li dic: – Ei! Que fas tu aquí? -He vingut a tocar a la festa -em respon ell. Em diu que ha vist la furgoneta al pàrquing i que m’ha enviat un whatsup, però jo no tinc internet al mòbil.

M’uneixo al grup de músics del que forma part, dino amb ells i els acompanyo a la cercavila que efectuen pels carrers del poble mentre ressonen els coets que durant tot el matí algú llança a l’aire des d’un balcó. Després, vaig a la casa on els grup de moros de la representació es canvien i els fotografio. Amb els anys he après que la festa popular es cuina sovint en cases particulars i que copsar l’ambient de la preparació de la festa és indispensable per poder entendre-la i viure-la d’una manera més complerta.

La Festa de la Morisca de Gerri conté, sobre la base d’un ball tradicional, força elements interessants. Molts d’ells són moderns, com la representació parateatral de caire llegendari que es fa a la petita plaça del poble i que es va afegir a la festa ara fa 11 anys. El ball de la morisca actual està folkloritzat i ha perdut el sentit i la funció originals, que intueixo que devia tenir relació amb antics processos de festeig i aparellament. Ballar morisques degué ser, en altra època, un espai i un temps per a relacionar-se, i, qui sap, potser fins i tot per a formalitzar una relació. Ara que, tenint en compte que morisca també vol dir “baralla” i que antigament als balladors se’ls llançaven ametlles i confits per mirar de dificultar-los el ball, també es podria pensar que aquest era un ball mitjançant el qual les parelles miraven de solucionar els seus problemes. La veritat és que el tema és interessant però malhauradament ara no puc aprofundir-hi…

Aquests dies també he estat fent una petita recerca sobre el joc del Catxo, un sistema de finançament d’algunes festes majors d’aquestes pobles petits del Baix Pallars. L’existència del catxo me la van donar a conèixer l’E i la P, i altres membres de la família O, que aquests dies preparaven la festa major al petit poble de Bretui, una de les més conegudes del Pla. Catxo ve de catxar, un mot que té diverses accepcions però que en aquesta zona del Pallars, pel que em diuen, vol dir follar, cardar, xinar, fer l’amor.

Estirant el fil, preguntant aquí i allà, he descobert que aquest joc prové de l’antic sistema de venda que feien servir els torronaires lleidatans per a vendre torrons a les fires on anaven. Ja de baixada, anant cap a Cervera, ho he constatat: al Museu del Torró i la Xocolata a la Pedra d’Agramunt hi ha una antiga parada de torronaires i, efectivament, hi ha els cartons amb les cartes de la baralla del catxo. Ara bé, la relació entre el nom del sistema de venda de torrons, “catxo”, amb el fet de la cardamenta no la sé veure…