Després d’uns dies bastant intensos avui l’he vist amb els meus propis ulls a la Via Laietana: la copa de la Champions ja és a Barcelona. En qüestió de minuts, un carrer absolutament pres, en el dia a dia, pels cotxes i la velocitat, s’ha convertit en un camí pel que els herois contemporanis, els futbolistes, han transitat exhibint el seu darrer trofeu. Tot i que discrepo molt de la decisió presa anys enrera de no celebrar títols a la Plaça Sant Jaume, haig de confessar que veure passar avui els jugadors damunt l’autocar descapotable ha estat una sensació força impactant.

Sóc del Barça i bastant futbolero. De petit havia jugat molt en diferents equips i fins i tot havia fet les proves d’accés al Barça (que com es pot comprovar, no vaig superar…). Els meus pares diuen que estava tot el sant dia amb la pilota amunt i avall. En els darrers anys he seguit el futbol bastant, anant al camp i estant atent el desenvolupament de la lliga, sobretot. Vaig saltar de la cadira el dia del gol de l’Iniesta al Chelsea. Ahir vam tirar traques i coets i vam celebrar-ho amb cava. I ens vam abraçar. I vam parlar per telèfon, contestant missatges. Avui he anat a fer algunes fotografies de quan els jugadors arribaven a la ciutat. Deixo escrits algunes coses que m’han ballat pel cap aquests dies intensos:

1. Al meu parer, l’èxit d’aquest Barça té tres punts clau. Primer, un entrenador que cohesiona un grup de jugadors amb una proposta engrescadora. Segon: uns futbolistes magnífics, que saben jugar i que a més a més s’ho passen bé. I tercer, un projecte esportiu propi, basat en creure amb la gent de casa. La combinació d’aquests tres elements, aplicable a tants altres àmbits de la vida, s’ha vist que pot ser explosiva. Al meu parer, aquest component català del Barça actual és molt important. Basat en valors com la unió, la llibertat, la humiltat, el treball, la sinceritat o la constància (persistirem!) però també amb el seguiment d’unes normes noves, propies. Aquest equip ens va regalar ahir a la nit una imatge que el defineix perfectament i que val més que mil paraules: els jugadors ballant una dansa rodona (com si fos una sardana de les antigues), tots junts, amb el cos tècnic, agafats al bell mig de l’estadi al voltant d’un cercle a l’interior del qual hi havia el màxim títol possible, la copa de la Champions. Meravellós.

2. Sobre les celebracions. Fa temps que dic que cal reclamar les celebracions festives dels èxits esportius (des de les que genera l’arribada a l’Everest a les de celebració d’una consecució d’un títol de lliga d’un esport massiu) com a una manifestació de la cultura popular. En fer-ho, admetem la possibilitat d’enriquir-la introduint-hi elements festius nous, com fer esclatar una tronada per donar la benvinguda als jugadors o fer ballar solemnement l’àliga davant els jugadors, per dir-ne només dues. Per altra banda, discrepo molt de la decisió presa anys enrera de no celebrar els títols del Barça a la Plaça Sant Jaume “per motius de seguretat”. Com ja he explicat en un article a festes.org, el model tradicional d’aquest tipus de festes difereix una mica de l’actual. Es suprimeix la ofrena del títol als representants polítics del país i a les divinitats i la celebració es fa a les instal·lacions del club. Amb la no anada al Palau ni a Montserrat es pretén eliminar l’evident vinculació que hi ha entre la religió, la política i l’esport. Si el Barça és més que un club és per alguna cosa. I si no és així, doncs deixem d’omplir-nos-en la boca i diguem simplement que el Barça és un club de futbol i punt.

3. Crec que caldria estudiar i documentar bé el conjunt de pràctiques culturals que genera les celebracions esportives. Ahir mirant el post-partit em vaig quedar bocabadat. Arribaven missatges a la tele de gent que deia que havia posat imatges del rival al congelador per ajudar a l’equip! Un gran exemple de màgia simpatètica aplicada a l’esport. Pel que es veu, en aquest país hi ha força gent que creu que posant una foto o alguna altre imatge (d’un diari, per exemple) de l’equip contrincant al congelador, pot contribuir a canviar el resultat d’un partit. Impressionant. Com que no podem saber quanta gent va fer això pel partit de la Champions d’ahir, no podrem mai saber si, realment, aquesta acció d’aquesta gent va ser decisiva en la victòria final. Però, de ben segur que seria interessant poder-ho conèixer…

4. Em reafirmo en la idea que l’ús de càmeras  compactes digitals (amb els seus corresponents flaixos) deu tenir alguna cosa a veure amb una pràctica devocional. L’ús de càmeras de fotografiar i de vídeo visualitza una nova forma de devoció i, com els records en estampes d’altres èpoques, materialitza un record. L’explosió de flaixos passa al Camp del Barça quan surten els jugadors però també durant les cavalcades de Reis, durant una processó religiosa o davant l’escena del naixement del pessebre de la Plaça Sant Jaume. Nous temps, noves eines per a mostrar respecte, devoció, reverència i per endur-se un record dels ídols a casa.