Anit vaig ser al concert que cada any una setmana abans de la Patum s’organitza al C.A.T de la Vila de Gràcia de Barcelona i que aquest dissabte es podrà tornar a veure a Berga. M’hi va convidar el gran Felipó i en vaig sortir absolutament meravellat. El concert demostra com la tradició, lluny de ser només un port d’arribada, pot ser també un més que digníssim punt de partida.

Fa dies que xiulo, quan vaig amb moto per Barcelona, melodies de la música de la Patum de Berga. El cap de setmana passat vaig ser a la Patum del barri de la Pietat de Berga, fent un reportatge de fotos i se’m va encomanar… Suposo que no descobreixo res de nou si dic que una de les claus de l’èxit de la festa de la Patum de Berga és la seva música. Però ho vull remarcar encara més: la música de la Patum és extraordinària. I és un dels elements que contribueix a fer extraordinària la Patum. A diferència d’altres festes del Principat, la música de Patum és música de banda. Aquest fet és el que fa que un simple ball de gegants, ball de nans o ball de l’àliga (com els que tenen lloc en innombrables festes populars catalanes) deixin de ser el que són, un simple ball de gegants, nans o àliga, per convertir-se en allò que passa a la plaça de Sant Pere per Patum. El mateix Felipó i en Sergi Cuenca (director de la banda d’ahir) van recollir totes les músiques de la Patum en un magnífic llibre.

Anit al C.A.T una formació de banda d’unes cinquanta persones van empetitir l’auditori del C.A.T, un indret que em temo que, si la cosa segueix creixent, deixarà de ser l’escenari de posteriors edicions del concert en benefici d’espais més apropiats, com el Palau de la Música. Hi havia un ambient especial, impropi d’un concert de banda convencional, però totalment adient per fer notar als despistats que tot allò prové d’una tradició popular: un ambient festiu, amb l’immens tabal presidint la cerimònia, una bóta de vi que anava passant entre mans i un fi d’audició en què músics i públic es van unir. La primera part del concert va ser magnífica: quatre músics amb acordió, juntament amb d’altres instruments de la banda van fer una interpretació lliure de les músiques de la Patum. Impressionant. Veure com es pot convertir una partitura de banda en un mambo o en una peça de jazz delata el talent d’un bon músic. Però encara reconforta més saber que es té el coratge d’agafar la tradició com a punt de partida, per reinterpretar, estirant o retallant per aquí, afegint per allà, lliurement, per crear tota una altra cosa, sorprenent, fresca. Algunes melodies estaven tant reinterpretades que en alguns moments era molt difícil poder identificar si es tractava del Ball de l’Àliga, la Gaita Gallega o d’un Tirabol. Però al final sempre es podia endevinar de quina partitura tradicional provenia la peça.

Anit del concert en vaig sortir, doncs, amb aquesta constatació: que la tradició pot ser un excel·lent punt de partida, i no només un port d’arribada. Tot i que aquesta no és una perspectiva nova en el terreny musical (en Pascal Comelade o en Joan Garriga ja l’han assajada altres vegades) seria desitjable que aquest exemple fos seguit per altres formacions i músics que, tenint en compte l’ampli bagatge tradicional que tenim els catalans, no els faltaria mai teca.

També en vaig sortir amb un retret a la boca: com pot ser que un concert així no es retransmeti en directe pel Canal 33? No ho entenc. Avui, mirant què donaven en aquella hora a la tele pública veig, amb incredulitat, que estaven passant Animals extraordinaris. La gossa matemàtica”… I així anem.