(El carbassó amaga molt bé els seus fruits)

Cultivant un hort un s’adona que cada planta, cada hortalissa, té el seu caràcter, que es manifesta tant en la seva forma com en la manera com creix. No sé si existeix un estudi que, més enllà de les simples descripcions científiques o nutricionals de les plantes, ens descrigui les plantes per la seva forma de ser…

La carbassera per exemple, és una planta rebel, que cerca sempre nous horitzons, que creix buscant espais nous, superant tot tipus d’obstacles i que va deixant el fruit – la carbassa- només de tant en tant, exactament de la mateixa manera com ho fan la síndria o el meló. El carbassó, en canvi, és una hortalissa  maternal i protectora, molt gelosa dels seus fruits. Les seves grans fulles, que creixen amb el tall en vertical, constitueixen un sistema perfecte tant per recollir l’aigua de la pluja i dur-la fins a l’arrel, com per protegir els fruits – els carbassons- del Sol i la calor excessiva així com dels possibles depredadors.

Aquest caràcter de les hortalisses és un aspecte immaterial associat a cada planta. Vull dir que tots els exemplars d’una mateixa espècie es comporten d’una determinada manera, tenen un determinat caràcter, i per tant que és quelcom inherent a ells. La meva pregunta és: aquest component – diguem-li com vulguem- es transmet també a qui es menja i digereix la planta? Al manjar carbassons, a banda d’ingerir vitamines i potassi, ens tornem més maternals i protectors? Al menjar carbasses, ens amarem d’esperit rebel? No ho sé, però seria interessant investigar-ho… Perquè, si tot el que mengem ens afecta directament al cos físic, també ens deu afectar -no sé com- en la nostra manera de ser. En fi, tampoc és que la cosa em tingui ni gens ni mica amoïnat. Coses de l’estiu i de passar força hores a l’hort, suposo.