Arribo a casa amb els peus blancs, una tovallola, una motxil·la carregada amb una màquina de fotografiar, un ganivet, un parell de fuets, una camiseta xopa i unes xancletes. Estic exhaust: avui, després de passar uns dies de mar i platja, de banys a les basses i de menjars amb els amics de Verges per l’Empordà, he pujat al Pedraforca. I així han acabat les meves bambes negres…

Aquesta setmana he estat uns dies a l’Empordà, amb els amics de Verges. Allà he fet vida al voltant del Bar La Plaça que el Carlus, company d’aventures festeres i càmera de festes.tv, ha obert al bell mig del poble. Encara no té nom, però ja l’identifiquen uns grafittis molt guapos que un amic seu ha pintat a l’interior.


(Oreneta amb idees)

Els dibuixos els ha fet inspirant-se en alguns dels animals que hi ha per allà:  un cargol fet de cargols de ferreteria i que és arrossegat per unes papallones, una cafetera amb forma de gall i amb dos pollets amb forma de tasses de cafè, una oreneta que conté una bombeta al ventre…


(Cargol punxegut)

Després d’uns dies de banys a la platja i a les basses, i de tertúlies gastronòmiques, ahir, havent esmorzat i veient el que hi havia per a la nit, vaig decidir anar a pujar al Pedraforca. Vaig sortir a les onze, vaig aturar-me a Banyoles (on vaig comprar un meló i aigua) i vaig travessar l’eix pirinenc, via Ripoll, passant per la carretereta de la Pobla de Lillet. La primera visió del Pedraforca, tot just el primer moment en què es veu des de la carretera direcció Saldes és impressionant. La seva és una presència molt poderosa, imponent, que de ben segur ha marcat molt profundament la vida de la gent que habita al seu voltant. De la mateix manera que el Montgrí ho fa pels empordanesos, o La Mola pels vallesans.


(El pollegó inferior, vist des de dalt l’enforcadura)

A les tres començava l’ascens per la tartera pel vessant de Saldes, fins l’enforcadura amb l’objectiu d’arribar al cim del pollegó dret. Feia molts anys que no anava al Pedraforca i ja no recordava la duresa de la tartera. De més jove l’havia fet moltes vegades, fins i tot l’havia pujat i baixat amb esquís de muntanya. Però no recordava com de costeruda és i com de llarga es fa. Si pensem en la cara que la muntanya és si la guaitem de cantó, la tartera vindria a ser el pòmul que arriba fins als llavis. Situada entre el pollegó inferior, que vindria a ser el nas, i el pollegó superior, la mandíbula. Vaig trigar unes dues hores i mitja fins arribar dalt l’enforcadura. El tros final, tot i que es fa mig-grimpant és més agraït. Dalt d’un dels cims, el meló em va semblar un regal.


(Vista d’una part del pollegó superior, des de l’enforcadura)

Al capdamunt de la muntanya, sobre unes roques més altes, hi ha diverses peces de roba, com camisetes, banderes i altres teles lligades a una espècie de caixa que conté un pessebre en miniatura fet de peces de ferro. A l’Himàlaia també hi ha el costum de penjar banderes i mocadors als cims de les muntanyes. És un costum força particular que evidencia el pas de la persona per allà, i que permet, alhora, visualitzar la formulació d’un desig o un agraïment a la muntanya. També hi ha plaques amb records a la gent que ha mort al massís i fites artístiques fetes amb quatre o cinc pedres posades una sobre l’altre, un costum que, per cert, també és molt present a la muntanyes de l’Himàlaia.


(Banderes i mocadors dalt del cim)

La baixada és divertida, si no es té por i s’està plenament concentrat en el que s’està fent. La tartera té trossos que permeten un descens ràpid, si es fa de cara i fent petits salts: les pedres (blanques) que la formen són tant petites que sempre frenen el xoc del cos baixant. El descens per la tartera deixa empremta en les sabates. I és que si als que caminen pels Himàlaies se’ls anomena peus descalços, als que fan el Pedraforca ben bé se’ls podria anomenar peus blancs.