Aquesta matinada, amb la N, hem anat al Far de Sant Sebastià de Palafrugell per veure sortir el primer Sol de l’any. Des d’un mirador immillorable, i amb un temps que ens ha acompanyat -excepte pel fred- hem pogut copsar, de primera mà, què són i que es fa en aquests aplecs del Sol Ixent. Hereus del costum -força extès- d’anar a veure com surt el Sol en determinades dates, m’hi ha semblat veure, també, una espècie de culte modern a l’astre rei.

Hi arribem quan encara es fosc, a les 6 del matí. Som dels primers a fer-hi cap. Dues patrulles de la guàrdia urbana local esperen i organitzen l’aparcament. L’operatiu sembla anunciar que hi haurà una gentada. Quan encarem la darrera pujada fins l’esplanada davant l’hostatgeria, la cobla ja refila i, quan traiem el cap, ja hi ha diverses rotllanes formades. Fot un fred que pela. Ballar sardanes és, evidentment, una molt bona estratègia per fer passar el fred. La millor. Moltes persones fan cua davant l’entrada a l’hostatgeria -avui reconvertit en un restaurant-, esperant un got de xocolata calenta, que també ajuda a passar el fred.

Els músics -molts d’ells amb guants- són a l’interior de l’hostatgeria, que ha obert els finestrals perquè es pugui sentir bé la música des de fora. Davant el tenora hi ha una petita estufa d’oli que prova d’escalfar-los. A fora un noi balla sol davant els músics. Fa anar els peus molt bé i intueixo que és ballador de concurs. Els seus passos, ben executats i ràpids, em recorden als d’aquells balladors bascos que dansen solemnement davant les autoritats. Pujo damunt una espècie de creu de terme per fer algunes fotos panoràmiques però hi ha poca llum, estic mig adormit i, potser també perquè fa massa fred, no aconsegueixo dominar la màquina.

Poc a poc el cel es va tornant blau i una línia vermellosa apareix damunt horitzó. Deixo la N ballant sardanes i m’acosto fins a l’immens balcó que dóna a l’hostatgeria. Hi ha una gernada mirant el mar i esperant la sortida del Sol. Alguns encara no han dormit i segueixen de festa. Altres s’arrepengen suaument en una paret i tanquen els ulls. N’hi ha que, per la cara que fan, diria que s’acaben d’aixecar. Hi ha parelles agafades de les mans i petits grups d’amics a la barana, a primera fila. A mesura que avança la llum, aquest aiguabarreig de gent i gestos es fa més visible.

Òbviament, el Sol surt cada dia. I anar a veure’l aparèixer de bon matí es pot fer a diari. Ara bé, hi ha llocs especials on fer-ho i dates assenyalades al llarg de l’any en què anar a veure el Sol es fa col·lectivament. Es ritualitza. Així, per exemple, a Reus, el 21 de desembre -solstici d’hivern- la gent es concentra en determinats carrers per veure com els rajos del Sol travessen el campanar de la Prioral de Sant Pere. L’1 de gener és una d’aquestes altres dates en què la gent s’aplega en llocs especials per veure sortir el Sol, en aquest cas perquè és el primer Sol de l’any que comença. Finalment, l’altra data  és per Sant Joan, la matinada del 24 de juny, quan la gent es concentra massivament -sobretot en platges- per veure sortir el Sol després de la nit més curta de l’any.

No cal insistir gaire en el fet que el Cristianisme associa a Jesucrist amb el Sol -Jesucrist és la “Llum del món” un nounat que es fa néixer el 25 de desembre, aprop del solstici, moment en què el Sol torna a alçar-se i la llum del dia comença a repuntar) ni que el costumari de les festes nadalenques pouen d’aquesta associació. Ara bé, tot i celebrar-se en el marc de la Festa de Cap d’Any (i per tant 10 dies després del solstici d’hivern), crec que aquesta ritualització del costum d’anar a veure sortir el primer Sol de l’any, es circumscriu als actes de les festes de Nadal, que van del 21 de desembre al 6 de gener. Que els Aplecs del Sol Ixent són un acte més de la Festa del Sol Naixent -el Nadal-, vaja.

Aquestes trobades són força recents (el primer és el de Cadaqués el 1990) i, per tant, en aquest cas, no podem parlar de “tradicions ancestrals”. Però m’hi ha semblat veure l’inici d’un modern culte a l’astre rei, que tot just és a les beceroles. M’ho fa pensar l’actitud silenciosa – a voltes religiosa- dels assistents mirant i fotografiant la sortida del Sol. Veurem com evolucionen en els propers anys (perquè segur que canviaran molt) però el que sembla clar és que són una tendència creixent: any rere any més pobles i ciutats n’organitzen de nous i la pràctica es popularitza.

En tot cas, la pràctica d’anar a veure sortir el primer Sol de l’any no es circumscriu només a l’àmbit cristià (en aquests aplecs hi va molta gent de tradicions i creences diverses), és una bona manera d’acabar una revetlla i, evidentment, és una gran manera de començar l’any. Molt bon 2015!