Marxem de Son Carrió abans que acabi la cercavila dels Tonis i ens disposem a afrontar el darrer tram del trajecte d’avui, vigília de Sant Antoni, a Manacor. Abans no enfilem la carretera, però, ens acomiadem d’en P mentre xerrem -una mica depressa i corrents- sobre el que ocupa -i preocupa- als que voltem les festes per després explicar-ho a la Xarxa. Se m’han acabat les targetes de memòria però en P, amablement, s’ofereix a deixar-me’n una pels dies que ens queden de ruta. Així segur que ens tornarem a veure abans no marxem de l’illa i podrem parlar amb més calma.

Arribem a Manacor força cansats i ens hi trobem un ambient excepcional. Hi ha molta gent pel carrer. La ciutat -en tots els seus racons- és ambientada amb els continguts de la festa (o sigui, Dimoni Gros, dimonions i sant Antoni). Els foguerons ja són a punt per cremar. Aparquem la furgoneta davant una botiga de matalassos on els seus propietaris han fet una instal·lació satírica, amb el dimoni ajagut fent com si dormís plàcidament. Tot el poble en va ple i qualsevol espai és omplert amb motius al·lusius a la celebració: símptoma claríssim i evident de festa grossa.

A Manacor he quedat amb en M i en J, ex-membres del Patronat de Sant Antoni i amb qui vam col·laborar fa uns anys en la difusió de les II Jornades d’estudi de la festa de Sant Antoni als Països Catalans. Ells van ser qui, junt amb molta altra gent, va agafar la festa de Sant Antoni de Manacor quan estava en decadència i la va saber revitalitzar i portar fins on és avui. Parlant amb ells un s’adona perfectament com l’entusiasme i la passió (i també un amor desinteressat) són, sovint, els ingredients imprescindibles -i poc quantificables- de les grans festes populars.

Truco en J i em diu que no pot quedar, perquè encara està treballant al bar. Decideixo anar-lo a veure per sorpresa. Estem baldats i ens fa seure encara que estiguin recollint les taules per preparar la nit, que serà llarga. Ens pregunta si volem tastar el llom estofat amb esclata-sangs que ha sobrat del migdia. Allò -i un parell de beures- ens refà i comencem una ruta a peu per fotografiar els foguerons, que a Manacor tenen la particularitat de ser decorats artísticament, per la seva part superior, amb una espècie de figures efímeres que retraten -sempre sobre la base dels continguts i els protagonistes de la festa- diferents aspectes de la vida social manacorina en clau satírica. Una espècie de falles, vaja.

Els carrers són plens i els dimonis estan fent la seva ruta de la vigília. Ens hem de trobar amb en M, que està seguint els dimonis, però no hi ha manera… Després de diversos intents, finalment ens citem al costat del carro de la Colcada. Allà hi ha també en J. Per fi ens trobem… La Colcada és la cercavila que va des de l’Ajuntament fins a l’església, amb totes les autoritats del poble, per assistir al cant de Completes, un dels de més anomenada de tota l’illa. Des de fa uns anys, l’accés a les Completes és limitat per motius de seguretat. Enguany, a l’interior de l’església hi haurà (només!) 1.700 persones.

L’ambient és magnífic. L’església és plena a vessar i un té la impressió de gran ocasió. Encara hi ha les neules que decoren les esglésies per Nadal a Mallorca. Ens situem al costat de l’altar, on hi ha la banda de música. Després d’uns breus parlaments del capellà comencen els càntics. Primer es canten les Completes en llatí. Bé, millor dit, es llegeixen, perquè la melodia no és popular i la gent no se sap la lletra. El moment es fa llarg però funciona bé com a preludi del que vindrà després.

Després, un riu de boques entona amb força alguns dels goigs populars de Sant Antoni, versos rimats que també es canten pels carrers aquests dies. La passió és contagiosa durant aquests breus minuts que són inenarrables. Observo astorat com el públic que hi ha dins l’església, majoritàriament jove, canta amb excitació i alegria desbocada unes tonades que sap de memòria. Insòlit i impressionant. Em recorda el cant de l’himne de santa Coloma de la Festa del Pi de Centelles. La majoria dels joves branda amb força, mentre canta, el paper amb la lletra dels goigs en llatí, que ja no els serveix. Alguns intenten gravar el moment amb el mòbil mentre canten.

Sóc al costat d’una de les càmeres de IB3 que està emetent l’acte en directe. Val la pena veure aquests vídeos per fer-se una bona idea del moment: els dos de les Completes en llatí, i especialment els dos del Goigs de Sant Antoni. Em fixo amb les cares dels sacerdots mentre la gentada salta d’alegria i m’adono que allò els desborda. L’eufòria popular els sobrepassa i fins i tot em sembla notar un cert punt de desaprovació en les seves cares. El moment és excels: la popularitat de la festa desborda la religiositat oficial, el control eclesiàstic. Brutal. La pràctica religiosa quotidiana va de baixa (poca gent va a les misses de diumenge) però aquest dia ningú se’l vol perdre, tothom vol ser-hi. És la victòria del sentiment damunt el discurs. La supremacia del cor per damunt la raó i el dogma. Quan acaba l’acte en J em pregunta que m’ha semblat i m’emociono intentant explicar-li el que crec haver viscut. La festa popular és un terreny on hi mana el cor.


Acabades les Completes seguim els dimonis en la seva ruta per encendre els foguerons però els peus ja no responen. Estem desvetllats pel que hem vist, però el cos no respon. Volíem anar a les glosades populars que es fan pels carrers i els bars, que duren tota la nit, però estem baldats… La nit la dormim a l’esplanada de davant l’ermita de Bonany, situada en un turó als afores de Petra.