Aquest passat mes de maig amb la N vam passar uns dies per la zona centre del país, compresa entre el riu Ebre i el Priorat. En total vam estar deu dies fora, vam fer vora 920 quilòmetres de carretera, vam assistir a la Fira de terrissa de La Galera,  l’Aplec de la Fontcalda i el Jubileu de Siurana, i també vam recollir informació de moltes altres festes relacionades amb el riu Ebre. I pel camí ens vam trobar a persones, com la l’AM, la MCQ, la MS i la MMD, a qui també apassiona la recerca i el treball en cultura popular. Renovats i preparats per afrontar un principi d’estiu que serà intens.

La primera part del viatge va començar a La Galera, on cada any fan una fira dedicada a la terrissa. Una fira molt concorreguda, molt ben organitzada per una entitat local que hi aboca molt esforç i que aconsegueix portar una gran quantitat de paradistes. Vam estar tot un dia a la fira i vam tenir l’oportunitat de parlar amb molts venedors, que ens van dir que els hi semblava que anava de baixa. Dins el sector hi ha l’opinió generalitzada que l’assistència a fires no surt a compte, pels elevats costos que suposa desplaçar-se als llocs en comparació al més aviat minso volum de vendes que s’hi aconsegueix.


A La Galera vam visitar el preciós Museu Terracota (Centre d’Interpretació de la Terrissa) on amablement ens va rebre la seva directora i vam poder conèixer (i documentar) quin era el tipus de peça més característic d’aquest poble on només hi queda en actiu un obrador.


A la fira vam comprar una grillera d’un poble d’Extremadura. El qui la venia, que també és qui la va fer, ens va explicar que de petits la feien servir per “domesticar” un grill. L’animaló es caçava així: calia pixar-se damunt el forat on s’amagava el grill, que aleshores sortia i així es podia agafar amb la mà. El grill es col·locava dins la gàbia, s’alimentava amb fulles (per exemple d’enciam) i d’aquesta manera es podia sentir cantar d’aprop… Una peça popular preciosa, petita, rodona i foradada i amb una petita porta per posar l’animal a dins.


De la Galera vam anar a Gandesa, a la Terra Alta, per assistir a la Romeria a la Fontcalda. Allà vam conèixer l’AM, un apassionat historiador local que ens va facilitar abundant documentació sobre la festa. Vam fer la romeria de dalt a baix, amb sortida a les 6 del matí des de Gandesa per recórrer els 10 quilòmetres a peu fins a aquest santuari construït a redós d’un indret natural que es caracteritza per la presència d’una font que raja aigua calenta. Ens van convidar a dinar i, sota una calor sufocant, vam poder viure d’aprop aquesta festa, que sortirà en el proper llibre que estic preparant.


Després de voltar un dia pels pobles de la ribera del riu Ebre, i recollir informació sobre algunes de les seves festes, vam fer cap a Amposta, on havíem quedat amb la CQ, una de les persones que més bé coneix la cultura popular de la zona. La C ens va obrir les portes de l’arxiu del Museu de les Terres de l’Ebre i vam poder recollir informació sobre diverses festes relacionades amb l’Ebre que aquest estiu aniré a fotografiar. A Amposta també vam anar a la biblioteca, on vam recollir informació sobre algunes festes més i on vam saber de l’existència d’un llibre sobre el folklore de l’aigua i el riu, de Joan Moreira. Malhauradament no es va arribar a publicar mai i, el que encara és pitjor, se n’ha perdut l’original.

Després de la feina vam estar dos dies voltant pel Delta sense cap objectiu prefixat ni cap pla preestablert, deixant-nos portar. Vam dormir tres dies pels voltants dels pobles del sud del Delta, aprofitant espais oberts i càmpings. El Delta és, aquestes primers dies de maig, una autèntica meravella. Els camps són acabats de sembrar i són diàriament emplenats amb la mateixa aigua del riu (bàsica per a que la planta creixi) mitjançant un sistema de recs que deu ser antiquíssim. D’aquesta manera, omplint amb aigua els camps, és com es forma el paisatge d’aquesta època de l’any al Delta. Un paisatge aqüàtic que, amb els capvespres allargats d’aquest moment de l’any, fan que  tingui un aspecte oníric.


Un dels dies vam entrar a un restaurant que vam veure per la carretera. Volíem tastar (per recomanació del meu pare) els canyuts del terròs, una espècie de navalles de mar una mica més petites i molt més gustoses, cuinades d’una manera molt senzilla. I també vam tastar un arròs. M’agrada molt l’arròs i, des de fa anys, em reservo un dia a la setmana per tastar-ne un de diferent.

Ara bé, de tots els arrossos que he tastat mai, en recordo tres d’antològics: el de bacallà, bròquil i alls tendres, sec (al forn) i menjat al restaurant Arròs de Xàtiva; el de verdures i bolets, caldós, de Can Casadellà, a Serra de Daró, i el de cargols, granotes, anguila, ànec, carxofes i bajoques del restaurant La Barraca del Delta, a Amposta. Per xalar!