A La Fura dels Baus li agrada el foc. Coneix el seu ús en les festes i ritus populars i l’introdueix, com a recurs escènic, en les seves produccions. Ho fa ja en les primeres actuacions com a companyia d’animació, a principis dels 80′s, però també en l’actualitat, en els grans espectacles operístics on participa. La Fura ha fet i fa servir abastament el foc en escena. El seu és un foc teatral, desproveït de connotacions rituals, que s’utilitza per dotar de força i espectacularitat al relat de l’obra.

El foc és ben present en els ritus i en les festes populars catalanes durant tot l’any. A l’hivern, les fogueres fetes amb soques i brancatge són un element imprescindible de les celebracions comunitàries de Nadal a Sant Antoni i, una mica més tard, per Carnaval i durant la festa de les Falles valencianes, el foc és utilitzat per destruir ninots i efígies satíriques. A la primavera, el foc és de flama petita, de ciri, present en les processons religioses de la Setmana Santa i en el ritu de foc nou de la Pasqua. A l’estiu el foc torna a ser alt en les fogueres d’andròmines velles de Sant Joan, que allunyen els mals esperits, i en les falles, haros i brandons de les celebracions del solstici al Pirineu. La llista podria ser molt més llarga però no val la pena que m’hi estengui més.

Festa de Sant Antoni a Vilanova d’Alcolea. Foto: Manel Carrera

El foc és un recurs festiu abastament utilitzat en les celebracions de carrer a casa nostra, però també és present en les produccions teatrals que durant l’any es fan en diferents indrets del país. Una de les companyies que més utilitza el foc en els seus espectacles és La Fura dels Baus. Sorgida com a grup d’animació al carrer ara fa més de 30 anys, La Fura ha assolit renom internacional per, entre altres coses, fer uns espectacles que trenquen la tradicional separació entre espectadors i actors. Que aquest sigui un dels trets distintius de les seves obres no ha d’estranyar gens, doncs molts dels components de La Fura provenen de la cultura popular i coneixen perfectament les dinàmiques festives i els ritus populars, on espectador i actor es fonen en una mateixa condició: la de participant actiu.

Espectacle “Simbiosis”. Foto: lafura.com

Els membres de La Fura saben, doncs, quin és el llenguatge i els recursos de la festa popular i els utilitzen sovint en les seves produccions teatrals. El foc ha estat, en aquest sentit, un dels que més ha utilitzat aquesta companyia, juntament amb els artilugis mecànics i les projeccions d’imatges. En el seu viatge entre els orígens i el futur, La Fura explora constantment les possibilitats del foc com a recurs escènic i l’introdueix sense complexos en macroespectacles, òperes, workshops i altres produccions.

Der Ring des Nibelungen’ de Richard Wagner. Foto: lafura.com

En els seus primers espectacles, quan els directors actuals encara n’eren els actors, el foc de flama (i, en menor mesura, el foc pirotècnic) ja els acompanyava. Portat pels actors en forma de torxa, sortint escopetejat com a flamarada des d’artilugis articulats, com a imatge projectada sobre els decorats… durant tota la seva trajectòria La Fura ha integrat el foc magistralment dins l’obra que representa, explotant així les seves enormes potencialitats escèniques.

Projecció de foc pirotècnic. Foto: lafura.com

La meva amistat amb en CP, un dels directors de La Fura amb qui vaig tenir la oportunitat de col·laborar entre el 1999 i el 2001, m’ha permès seguir d’aprop – tot i que menys del que voldria- les seves produccions. Amb en C ens uneix una bona amistat, farcida d’aventures barcelonines de final de mil·lenni i d’estima pel Nepal, on ell va adoptar les seves dues filles. L’any passat en C em va trucar per dir-me que havia introduit el foc en un dels seus espectacles i em va convidar a anar a Ümea (Suècia) on estaven representant Elektra, una macroproducció operística. En arribar a aquesta ciutat em vaig adonar de la sacsejada i la impressió que va produir l’espectacle en els que el van poder veure. Els diaris parlaven de “catalan creativity” i el poble n’anava ple. A la gent els canviava la cara quan els dèiem que érem allà per l’Elektra de Richard Strauss vist per la Fura dels Baus.

Llegint la premsa abans de l’actuació a Ümea. Foto: Manel Carrera

L’espectacle, de diverses hores de durada, es va desenvolupar mentre avançava la posta de Sol, seguint l’arribada de la nit, en un indret a l’aire lliure als afores de la ciutat. A Elektra en C hi introdueix elements ígnics inspirats en els que apareixen a les celebracions de Sant Joan al Pirineu* i Carnaval a Catalunya.

Un Faro il·lumina Ümea. Foto: © Mats Backer

En primer lloc, en el transcurs de l’espectacle s’aixeca un Haro, Faro o Falla Major, un gran pal de fusta estacat com els que fan a Les, Isil o Arties (per citar només tres exemples) durant la nit de Sant Joan. Desproveït de connotacions comunitàries rituals i emmarcat dins un espectacle teatral, aquesta espècie de Faro marca un determinat moment de l’Elektra, vinculat als sentiments d’un dels protagonistes de l’obra, i es deixa encès fins al final.

El Faro resta encès mentre dura l’espectacle. Foto: © Mats Backer

També hi introdueix les falles solsticials andorranes, balancejant-se enmig d’un tètric bosc de troncs inclinats. De nou, La Fura demostra que coneix bé la festa tradicional, doncs aquest bosc que recrea i del que en surten les falles està fet de bedolls, el mateix material amb què es construeixen tradicionalment aquestes boles de foc d’Andorra (escorça seca de bedoll).

El bosc de bedolls i les falles balancejant-s’hi. Foto: © Mats Backer

Finalment, durant l’obra s’escenifica també la crema simbòlica d’un dels personatges. L’acte comença amb l’aparició d’un llarg seguici de torxes que porta la víctima i que es dirigeix fins al lloc on hi ha una pira funerària on es procedeix  a cremar les efígies. Una posada en escena molt semblant a la que es pot veure en els Enterraments del Carnestoltes de molts pobles catalans.

Enterrament d’un dels personatges de l’obra. Foto: © Mats Backer

Crema de l’efígie. Foto: © Mats Backer

L’ús del foc com a recurs al teatre no és nou: la història ens farceix d’abundants exemples d’escenificacions  a l’interior de teatres o esglésies, en el marc o no de celebracions festives, on el foc real (i també el pirotècnic) es posa al servei del relat. La Fura segueix i actualitza aquesta tradició demostrant que, malgrat que la utilització de foc en els espectacles teatrals fetes en espais tancats comporta el seu risc, disposa d’un bon control sobre l’element i en sap explotar totes les seves possibilitats.

Un any més tard, aquest juliol, en C em va convidar a assistir a l’espectacle Amor Brujo de Manuel de Falla, que van fer a Peralada i del que em va dir que també hi sortia foc. Per a aquest espectacle, La Fura ha inventat uns artilugis portables que permeten llançar foc i aigua. En el cas de l’aigua, es tracta d’un senzill sistema que connecta un propulsor amb un petit dipòsit que l’actor duu a sobre a mode de motxil·la i que li permet disparar rajos dispersos d’aigua amb diferents intensitats. Si pensem en els balls de diables, seria una mena de carretilla que, en comptes de foc, tira aigua.

Llençaflames durant l’Amor Brujo: Foto: lafura.com

A més a més, també ha inventat una mena de llençaflames que, gràcies a un mecanisme regulador, tant pot servir per escopir violentament una gran quantitat de foc com per fer de torxa, mantenint una flama petita però constant. A L’Amor Brujo La Fura també utilitza el foc com a recurs decoratiu, situat en una mena de graella plena de líquid inflamable a la primera línia de l’escenari, i també el foc virtual, en forma de vídeos projectats sobre els decorats de l’obra.

Amor Brujo, Perelada 2015. Foto: lafura.com

Ser una companyia teatral de grans dimensions té aquests avantatges: et permet disposar d’una gran quantitat de recursos per inventar, desenvolupar i provar en escena tot tipus de ginys, com per exemple, aquests per llançar foc i aigua. Aquests dos artilugis que ha inventat La Fura bé podrien acabar ser utilitzats en les produccions populars: el llençaflames, per exemple, podria ser un substitut del perillós (i pel que sembla nociu per la salut) costum de llançar foc per la boca que tenen certs grups d’animació i diables, i també podria ser utilitzat en determinats correfocs on la dramatúrgia té un pes important (com els de Mallorca). I el tiraaigua podria servir per inventar un nou tipus de cercavila estiuenca, una mena de correigua protagonitzat per personatges provinents del mar o els rius, que disparessin l’aigua des d’aquest giny.

Seria una bona manera de nodrir aquest viatge d’anada i tornada permanent, aquest contagi per fricció entre festa popular i teatre professionalitzat, que constantment explora La Fura dels Baus.

* Les celebracions solsticials del Pirineu opten a ser declarades patrimoni mundial de la humanitat per la UNESCO (http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?lg=es&pg=704&include=film.inc.php&id=32987&width=500&call=film)