Quan ens despertem ens adonem que la vista des de l’esplanada de dalt del santuari de Petra és magnífica. Drets davant la furgoneta, esmorzem un tros de pa amb formatge i un tè, delectant-nos amb la panoràmica excepcional que ens envolta. Des d’aquí es pot veure bé el relleu d’aquesta part de la costa nord-est de l’illa. Fa un dia preciós. Ens hem llevat molt d’hora perquè la nit anterior el J ens va dir que havíem de veure, si o si, la sortida dels dimonis des de Cal Baciner i les “Beneïdes”.

Hem quedat amb en J al primer molí que hi ha a la via de cintura de Manacor. Ell tampoc ha dormit gaire, si és que ha dormit. Unes ulleres fosques li oculten els ulls però no poden amagar la felicitat que duu a sobre. Després de tombar per dos carrers, allà al fons, davant una casa, veiem un grup de gent reunida, fent rall. Ens hi acostem i sense vacil·lacions, seguint en J,  travessem pel mig de la gernació. De sobte som dins la casa del baciner. Els músics -que segurament també han dormit poc- són al voltant d’una taula sota la qual hi ha un braser elèctric, un aparell -hereu directe dels brasers amb foc real- molt popular i d’ús quotidià a l’illa per a escalfar-se durant l’hivern. Els dimonis s’estan acabant de vestir i es preparen per sortir. Ens ofereixen un got de xocolata calenta i un tros d’ensaïmada, que entomem amb agraïment. Ens sembla mel. Mentre els dimonis s’acaben de vestir, parlo una bona estona amb l’antic baciner que m’explica algunes vivències personals de la festa… fins que arriba l’hora de marxar. Per l’estreta porta de la casa van sortint tots els protagonistes, i nosaltres darrera seu. Hi ha un semicercle expectant davant la casa.

M’expliquen que aquest és un acte que segueix el model de capta i ball dels dimonis de la nit anterior però sense massificació. I, tanmateix, avui som multitud. De fet, m’expliquen que antigament la comitiva pràcticament anava sola. El que ha passat els darrers anys és que molts manacorins de soca-rel, i especialment aquells que tenen mainada, prefereixen seguir els dimonis en aquest trajecte i aquest dia, en comptes de fer-ho el dia anterior, perquè almenys així poden gaudir dels balls sense aglomeracions. Un exemple més de com la festa sempre s’auto estira-i-arronsa per adaptar-se als vaivens de la popularització.

Seguim la comitiva durant tot el seu trajecte fins l’església. Surten el sant, el Dimoni Gros i els dos dimonions. Els acompanyen un grup nombrós de músics i el baciner. La comitiva s’atura per fer el ball davant les cases on ho demanen. I ballen una o dues vegades en proporció a la quantitat de diners que s’aporta. Mentre caminem, en J em va explicant més detalls de la festa i algunes de les claus que han fet que en els darrers anys s’hagi popularitzat tant. El de Manacor és un dels Sant Antoni més potents de l’illa i hi acudeix també molta gent d’altres pobles veïns. En J em comenta que en aquest acte antigament no hi havia ningú i que està agafant (també) molta força. En efecte, quan la festa es desborda, en passió i en assistència, qualsevol moment s’omple i es viu intensament. La festa té els seus propis mecanismes per a autoregular-se.

En J remarca que a Manacor s’ha volgut, deliberadament, seguir el ritual antic i que, paradoxalment, aquesta és la clau de l’èxit. Es va decidir, conscientment, seguir fil per randa la seqüència ritual tradicional. Explica, per exemple, que es manté amb fermesa el fet que, tot i que la ciutat s’ha fet molt gran, només hi hagi un grup de dimonis, que ho són per continuïtat familiar. És així i funciona, malgrat que pugui semblar que la popularitat del dimoni hagi de desbordar a la pròpia tradició…

Una vegada arribats a l’església, la comitiva de dimonis recull les autoritats per anar fins les Beneïdes, que és el que al Principat en diem Tres Tombs. Busquem un bon lloc des d’on poder fotografiar-les perquè només en un punt hi toca el sol. A Manacor, la desfilada de carros i cavalleries té una particularitat: la majoria de carros estan guarnits amb una escena inspirada en els continguts i personatges de la festa. Agrupats per famílies o grups d’amics, els manacorins guarneixen un carro i alguns fan sàtira barrejant els personatges de la història del sant amb diferents aspectes de la seva vida quotidiana i de l’actualitat local.

Durant les Beneïdes hom s’adona de la gran popularitat que tenen aquests personatges demoníacs (el Dimoni Gros i els dimonions) a Manacor. Durant les passades hi apareixen molts, moltissims dimonis. En pràcticament cada carro hi ha almenys tres dimonis, i alguns en duen tota una corrua sencera. Es tracta de dimonis casolans, “no-oficials”, elaborats per la pròpia gent a casa seva, amb els recursos que té a l’abast, pensats i fets amb més o menys destresa. Alguns són molt simples, amb un sac de patates i una caputxa senzilla, i d’altres molt ben aconseguits, amb una màscara que ben podria ser la d’un dimoni “oficial”.

Els dimonis formen part de l’escena que es representa en moviment al voltant del carro, com una espècie de “ball de dimonis vivent santantonià”. Alguns comencen damunt el carro i després en surten i salten, ballen i juguen divertidament amb els espectadors. La sensació és gratament estranya i la interpretació complexe. No només és una beneïda “normal” d’animals domèstics (que també) sino que també és tota una altra cosa…

Tots els dimonis, com els cavalls i mules, acabaran degudament beneïts amb aigua quan passin per davant del sacerdot. Es podria molt ben dir que, tot i que a Manacor només hi ha una comparsa “oficial” de dimonis, la que per tradició familiar fa els balls, aquesta és la festa dels mil dimonis. De tots els que surten durant les beneïdes acompanyant els carros, cavalls i carruatges.

Un altre dels aspectes que sorprèn de la beneïda de Manacor, que també he observat en altres benediccions de sant Antoni, és que, a més a més dels cavalls i els carros, el rector beneeix també als nombrosos infants de totes les edats – fins i tot de molt petits- que per a l’ocasió participen a la festa. Aquí no hi ha excuses que valguin (“m’haig d’ocupar dels nens”) i tenir fills és cap problema per fer la passada. Aquesta benedicció de la mainada, que representa el futur de la família, em sembla molt característica de la festa santantoniana actual.

El Sant Antoni de Manacor ens deixa amb ganes de saber-ne més, però hem de marxar cap a una altra banda. Tornarem -si ens hi volen- un altre any…