Avui fa vint anys que es va començar a enderrocar el mur de Berlin i he vist que els berlinesos ho han celebrat construït una espècie de dòmino gegant que reproduïa la caiguda de la paret que dividia la ciutat i les dues alemanyes. M’ha semblat brillant. És un bon exemple del que ha de ser una celebració commemorativa: cal tornar a fer allò que es commemora i que va passar anys enrera. Es recrea, es torna a repetir -en clau festiva- allò que va succeïr in illo tempore (que diria l’Eliade), encara que aquest temps immemorial només tingui 20 anys. Immediatament he pensat en el nostre 11 de setembre i, salvant les diferències (perquè nosaltres encara no podem celebrar l’aniversari de l’assoliment de la independència, substituïnt la data de l’11 de setembre com a diada nacional), m’he refermat en la idea que cal transformar allò que fem l’11 de setembre. No sé ben bé com, però el que tinc clar és que fent el que fem, només contribuïm a perpetuar l’status quo autonomista.