El passat 9 d’octubre vam anar, amb la N i la petita J, a la Fira de l’Olla de Breda per conèixer una mica més la important tradició terrissera d’aquesta localitat. Va ser un dia intens, de represa de la tasca de recerca, de tornar a parlar amb molta gent i de tornar a agafar la càmera per documentar una fira que, tot i ser nova, s’alimenta d’una tradició que es remunta -com a mínim- al segle XV.

Tot just aquesta setmana he pogut recuperar tot el material, ordenar-lo i començar a elaborar els articles que apareixeran, en breu a Festes.org, i més endavant al llibre “Calendari de festes amb terrissa” que, si tot va bé, publicarem l’any 2023. Bé doncs, d’entre tot el que vaig conèixer aquell dia, que no fou poca cosa, una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser saber de l’existència del “sop”, un estri per cuinar semblant a una cassola…

La Fira de l’Olla de Breda és una fira nova, creada des de l’àrea de promoció econòmica de l’ajuntament, que té l’interès de ser una porta d’entrada a l’univers de la terrissa bredenca, coneguda arreu per estar especialitzada en la fabricació d’estris per cuinar. Breda és un dels centres de producció d’atuells de cuina més antics i més importants del país: dels seus obradors n’han sortit bona part de les olles i cassoles presents durant segles a les cuines catalanes, abans que es fes el canvi massiu cap a l’alumini i el ferro.

Havíem quedat amb l’A, atrafegat regidor de cultura que, quan les obligacions organitzatives l’hi ho van permetre, ens va fer de cicerone per la fira i el poble. Des de primera hora del matí, davant la plaça de l’ajuntament, diversos cuiners i cuineres estaven preparant plats cuinats a foc lent dins unes grans cassoles de fang. Al seu voltant hi havia les parades de la fira: ceramistes i terrissaires, artesans de la comarca i una carpa on uns terrissers en actiu feien demostracions de torn per als visitants. A la tarda en Jaume Fàbrega va fer una breu però interessant xerrada sobre la cuina amb cassoles a Catalunya i a altres indrets del món. D’entre moltes altres coses, en Jaume, de qui sempre s’aprenen coses, va explicar que Lévi-Straus va observar que en totes les societats preindustrials, la cuina d’interior (de casa) està reservada a les dones mentre que quan es cuina a l’exterior, ho acostumen a fer els homes.

Durant el dia vam poder visitar el magnífic espai divulgatiu Els Forns que està situat en un antic obrador al bell mig del poble i que compta amb un interessantíssim doble forn morú; el Museu Josep Aragay que explica l’activitat d’aquest artista noucentista que durant uns anys va fer ceràmica al poble; i finalment l’antic forn morú conservat a la botiga Terraforta, del que, per cert, me’n donaven notícia fa temps en aquest altre apunt del blog. A la botiga Terraforta, per cert, també val la pena anar-hi si, a banda de comprar alguna cosa, es vol visitar una interessant recreació d’una cuina antiga feta amb molt bon criteri.

A la tarda, l’A em va regalar un exemplar del llibre “La tradició terrissera de Breda (s. XV – s. XX). Terreres, obradors, forns, elaboració i vocabulari”, un magnífic i completíssim treball dedicat de forma monogràfica a l’estudi de la tradició terrissera de Breda. Doncs bé, al llegir-lo m’ha cridat molt l’atenció saber que a Breda hi ha un estri de terrissa anomenat “sop”. Es tracta d’un tipus especial de cassola, que es singularitza perquè té una barana (o paret) una mica més alta que la cassola, el llavi més arrodonit (la cassola el té més pla) i té les nanses (dues o quatre, segons la mida) més grans que les de la cassola. Pel que sembla, de sops n’hi ha de dos tipus: el sop pla i sop fondo, que té una barana encara més alta.

(Sop. Fotografia: Francesc de la botiga Terraforta)

El diccionari Alcover Moll recull “sop” com a “Cassola petita i de costats més alts que la cassola ordinària (Empordà)” però no especifica res més. Tot i que no ho he preguntat a gaires empordanesos, juraria que per aquí ningú coneix aquesta paraula. Desconec si fora de Breda algú coneix la paraula “sop” i l’estri que duu aquest nom, però diria que no.

Segons em va explicar en J, historiador local i un dels autors del llibre, la cassola ha canibalitzat al sop. La paraula “sop” avui està en retrocés perquè el terme “cassola” s’ha generalitzat fins al punt que estris que són formalment sops es venen com a “cassoles”. És cert que les diferències formals entre un sop i una cassola són mínimes -i poc apreciables per algú que no conegui aquest àmbit- però caldria explicar bé que un sop és un sop i una cassola una cassola.

I és que l’existència del “sop” pot fer bullir el cap a qualsevol. Un atuell de terrissa per cuinar anomenat “sop”? En una població famosa per fabricar i distribuir arreu del país atuells ceràmics per la cuina des de temps immemorials? Mmmmmmmm… Podria ser que la paraula “sopar” tingués alguna relació amb aquest estri? Podria ser que “sopa” o “sopar” vinguessin, precisament del “sop”? O va ser al revés, el sopar va fer que a Breda (centre productor d’olles i cassoles de Catalunya) es comencés a produir un estri anomenat “sop”? No ho sé, i caldria gratar més, però crec que és un fenomen semblant al que passa amb el terme “escudella”. L’escudella, a banda de ser un menjar, també és el nom que es dóna a un tipus especial de plats de terrissa, utilitzats abastament per a servir aquest menjar. Què va ser primer l’estri físic o el nom de l’àpat?.

Escudella de la col·lecció Mascort de Torroella de Montgrí

Anem a pams. En primer lloc, cal tenir en compte que tot i que avui identifiquem sopa amb un líquid (brou), antigament les sopes sempre incloïen torrades de pa sec, que s’afegien al brou. De fet, encara avui, un plat propi de Mallorca són les anomenades “sopes mallorquines”, fet a partir de llesques de pa moreno dins un brou de verdures, que es menja amb forquilla i que, per cert, se serveixen en una mena de cassola de terrissa (com es deu dir aquest atuell?). El diccionari Alcover Moll recull, efectivament, el mot sopa com a “Tros de pa xopat en un líquid”. No sóc filòleg, però podria ser que la paraula “xopar” acabés derivant en “sopar”. El sopar seria l’àpat nocturn basat en el fet de “xopar”, sucar, mullar, el pa dins un brou.

És probable, doncs, que primer fos el terme “sopar”, provinent de “xopar”, i que els productors de Breda s’empesquessin un estri per a servir-lo, que havia de ser una mica més fondo que una cassola, però menys que una olla per a poder-hi posar llesques de pa. Cal tenir en compte que segurament el brou s’elaborava a la cuina dins una olla de terrissa, després es portava dins una “sopera” a taula i finalment  se servia als comensals en un recipient prou alt, el sop, per poder-hi afegir les llesques de pa sec. El sop seria, doncs, aquest recipient fondo per menjar-se la sopa, mentre que les cassoles serien estris per cuinar el menjar al foc (estofats, rostits…).

També podria ser que el “sop”, tan l’estri com la paraula, fos molt i molt antic i que, essent Breda la fàbrica d’estris per cuinar de tot Catalunya, hagués popularitzat la paraula “sopar” arreu del país per designar l’àpat que es feia utilitzant aquest atuell. Caldria investigar-ho. Sigui com sigui, a mi em sembla que caldria reivindicar més el “sop”, no només per la seva relació amb la sopa i el sopar, sinó perquè forma part de la diversitat d’atuells ceràmics produïts històricament a Breda.