Aquest cap de setmana passat, amb en M de Reus, vam anar a la Festa de Sant Antoni de Vilanova d’Alcolea. Jo hi havia estat l’any 2003 i la recordava com una festa d’aquelles de les que, quan hi vas per primera vegada, després en parles durant alguns dies. Ara, set anys més tard, veig que l’anada a aquesta celebració, encara que sigui per segona vegada, produeix exactament els mateixos efectes.

Vam dinar a Reus, amb la russa, i vam enfilar autopista avall, fins a Vinaròs. Una mica més avall, a l’alçada de Torreblanca, s’agafa una petita carretera secundària que mena fins a l’interior, a través d’un petit altiplà que cal enfilar. Arribats allà, la sorpresa va ser contemplar el cel que s’exhibia davant nostre. Aquell roig intens, graduat, semblava una premonició del que anava a passar unes hores més tard en aquell petit poble que es veia allà lluny. Abans de que succeís, el foc, la festa, ja ens l’explicaven els núvols.

Malgrat que havia promès al M no explicar-li res sobre la dinàmica de la festa, quan va veure totes aquelles piles d’argelaga, vaig acabar xerrant més del compte. L’evidència és impossible d’ocultar. Aquesta gent dipositen a terra, distribuïdes pels carrers del poble, unes grans mates d’argelaga portada del bosc per a l’ocasió i després les hi peguen foc. Hi ha fileres d’argelaga en paral·lel al carrer i, només en alguns punts estratègics, hi ha una gran barrera d’argelaga disposada en horitzontal, de banda a banda. La festa funciona a base de l’oposició lúdica entre dos bàndols, molt diferents en número d’efectius: els que posen les argelagues i les apilonen (que són pocs, els majorals), i els que passen a través del foc amb els cavalls i la resta de públic (que es poden comptar per centenars). Aquesta oposició és l’eix de la festa. Uns apilonen l’argelaga i li foten foc i els altres esperen, amb els cavalls, a que les flames hagin disminuït una mica, per anar passant-hi a través.

Durant unes hores, hi ha foc, molt de foc, i també molt de fum, molt de fum, i una escalfor infernal, la majoria de vegades impossible d’aguantar. Expliquen els avis del poble, però, que antigament la festa encara era molt més sonada, més salvatge, i que hi havia molt més foc. Els carrers respiren desordre en estat pur, corredisses amunt i avall, escenes de pànic a cada cantonada, i molts rostres amb la cara tapada. I molta solidaritat entre els participants. Un cop s’encén el poble per una punta, el foc, el fum i l’olor de l’argelaga encesa van impregnant tots els racons del poble i van penetrant, lentament, tots els racons de l’ànima.

Hi ha, especialment mentre dura la “matxà” (nom popular amb què es coneix la correguda de cavalls i persones pels carrers encesos) una sensació de perill ben real. I és que aquesta és una d’aquelles festes en què el perill està sempre ben present. Hi ha un risc evident, però això forma part substancial, indestriable d’aquesta celebració. De fet, n’és un dels seus elements constitutius. Qui vol salta el foc, i qui no se’n situa al marge. Però és quasi impossible quedar-ne fora perquè el foc abasta molts carrers del poble. És a dir que o hi entres del tot o millor que ni hi vagis. I si entres, que et quedi clar que “si no vols pols, no vagis a l’era”, que diu el refrany. Perquè pots prendre-hi mal sinó segueixes alguns consells importants: esperar a que el foc baixi d’intensitat abans de saltar, no caminar mai cap enrere, no travessar el foc des de l’altra banda, estar pendent d’on són sempre els cavalls, no anar descontroladament begut, etc. No fos cas que, amb aquesta paranoia de la seguretat que afecta al món modern, acabessin també per voler regular-la.

Hi ha qui ha volgut veure en aquesta festa un conflicte religiós, una oposició ideològica. Els habitants del poble voldrien impedir el pas del penó amb la imatge del sant construint barricades de foc. Fins i tot hi ha qui veu en aquestes barricades i en la vestimenta de la gent, un paral·lelisme amb els enfrontaments que hi ha en el marc de manifestacions de caire polític. A mi no m’ho sembla perquè, si bé és cert que formalment s’assemblen una mica, a Vilanova tothom sap que allò no és quelcom seriós en què hom s’hi juga el sou, si no una festa amb data d’inici i de fi, que només es clou quan es produeix un moment concret, conegut, que posa punt final a tota l’escenificació: el tropell. A diferencia dels enfrontaments amb la policia, doncs, l’oposició és lúdica, festiva, mai seriosa. Només serien pràctiques semblants si consideréssim que les posades en escena en el marc d’enfrontaments polítics amb violència al carrer també són, d’alguna manera, un joc.

Un dels aspectes interessants d’aquesta festa, la més important de l’any al municipi, és que fins i tot ha acabat configurant determinats aspectes de l’arquitectura del poble. A Vilanova, per exemple, els cables de l’electricitat i del telèfon no travessen el carrer per dalt, d’edifici a edifici, sinó a través de les parets de les cases i agrupats entre ells. Si ho fessin, es cremarien i cada any després de la celebració els haurien de canviar. El mateix succeeix amb els elements que hi ha en finestres i, balcons i portes: són fets amb elements resistents a l’escalfor i a les flames. I, tot i així, sempre hi ha anys en què es crema alguna cosa…

Jo diria que el ritus arcaic, la benedicció dels cavalls mitjançant el foc, donant tres tombs, subsisteix formalment, però alhora s’ha transformat. En primer lloc perquè en aquesta festa, com en d’altres de les mateixes característiques (el Forcall, Herbers i altres Santantonades dels Ports, etc) el ritus de travessar el foc i les flames també és executat per uns altres animals, els de dos potes que, amb càmera o sense, participen activament de tota la celebració. I en segon lloc perquè, des del moment en què els cavalls no són del poble (es lloguen allà on es pot) i des del moment en què dalt dels cavalls ja no hi ha els seus propietaris si no determinats nois i noies, alguns joves solters del municipi, el ritus de protecció es converteix, també, en un ritus de pas.

 

Així doncs, a la festa de Vilanova no només hi persisteix el ritus arcaic de donar tres voltes amb els animals al voltant del foc en el sentit contrari de les agulles del rellotge, si no que a més a més, ara, també em sembla veure-hi un ritus d’iniciació a la festa dels joves que els cavalquen, que ho fan per primera vegada i que probablement ho recordaran tota la vida, i que a més a més els enfortirà el vincle que tenen amb el poble.

La de Vilanova d’Alcolea és una d’aquestes festes per a perdre-s’hi sol. I de fet, és impossible no perdre’s. Hi ha tanta confusió, que un acaba perdut. Com a fotògraf documentalista, si el que es pretén és recollir gràficament tot el que succeeix en una festa (qualsevol festa que tingui alguna dosi d’intensitat) és recomanable anar sol. Aquest és un dels drames d’aquesta feina: s’és sol, anant amunt i avall, sense poder parlar massa amb ningú, d’un cantó a l’altre, però precisament al bell mig d’un indret on tothom es coneix i està junt, fent quelcom en comú. I el fotògraf està treballant, està fent una feina seriosa -professional ara en diuen- en un context on pràcticament res no ho és. S’està dins una festa però no s’està de festa. Bé, és cert que a vegades per fer bones fotografies cal un esperit festiu, saber estar i entrar al ritme de la celebració sense molestar, però el fotògraf de festes mai es pot arribar fins al final. Almenys com ell voldria. Bé, si: anant a guardar la càmera. I en aquest cas, el de Vilanova d’Alcolea, deixant-la a casa per poder gaudir, completament, d’aquesta meravellosa bogeria.