Aquest darrers dies he estat pel centre del país, Baix Camp, Priorat, Ribera d’Ebre i el nord de Castelló, fotografiant i documentant quatre festes petites a Falset, Riba-Roja d’Ebre, La Fatarella i La Todolella, de les que aviat en penjaré algunes fotografies i la crònica. Diumenge, tornant amb la furgoneta per l’autopista, veient les taronges (i mandarines) com arracades penjant dels arbres verds, em vaig enrecordar d’una història del Nepal…

Un dia, tornant no sé molt bé d’on, estava afamat i necessitava menjar alguna cosa. Als carrers de Kathmandú, com en moltes altres poblacions asiàtiques, els venedors ambulants mostren els seus productes en carros damunt de rodes de bicicletes que els serveixen per traslladar-se d’un lloc a l’altre. D’altres, en canvi, jauen al carrer asseguts sobre les seves cames, amb alguns productes posats damunt un drap que estenen al terra. Em vaig acostar cap a un d’aquests venedors, la parada del qual consistia en un petit mocador lila damunt el qual hi havia cinc petites tarongines (una espècie de mandarines allimonades) posades en piràmide, tres al primer pis i dues sobre les altres. Quan em va mirar per demanar-me què volia, li vaig dir que li comprava totes cinc tarongines. S’hi va negar en rodó  i em va dir:

-Si tu em compres totes les tarongines, què faré jo la resta del dia?

Em vaig quedar glaçat. I només me’n va deixar comprar una. La vaig prendre i vaig marxar, una mica descol·locat. La cosa no va afectar gens la meva fam, perquè a la cantonada següent vaig entrar a una botiga i vaig comprar no sé què per saciar-la del tot, però la resposta d’aquell home m’ha quedat per sempre gravada al cervell.

Amb el temps, pensant-hi, la primera reacció és riure’s d’aquella resposta perquè, si aquell home és allà deu ser perquè vol vendre les tarongines i quant abans millor, no?. Després, un va entenent tot l’abast de la situació i es pregunta si aquell home era allà només per vendre les tarongines o potser tenia altres motivacions que s’escapen al que, com jo, passen momentàniament per davant seu. En fi, per mi la resposta d’aquell home ha quedat com un interrogant permanent. Una lliçó sobre les maneres de veure i entendre el món aquí i allà, sobre l’avarícia i el pas del temps. I, finalment, m’ha acabat suggerint una reflexió sobre la venda ambulant aquí: sobre si és necessària la prohibició estricte que opera sobre els que, vinguts d’altres contrades, volen vendre el que sigui pels carrers de casa nostra.