L’A i en J miren la pantalla de l’ordinador de la consergeria del museu: consulten el meteocat per Internet. A la sala del costat un grup d’homes i dones es posen uns monos taronges amb uns dibuixos vermells que recorden les flames d’un foc viu. Són els foguers, els encarregats d’omplir les places de foc i espurnes durant la Festa de Sant Jordi de Mataró. A fora plou una mica i es tem que si es posa a ploure fort l’acte s’hagi de suspendre. El radar del meteocat permet visualitzar clarament una taca de pluja gran, verda, damunt el mapa de Catalunya… però afortunadament passa per sota de la ciutat de Barcelona. Un d’ells se’m queda mirant i em diu: Què he dit jo? Ho veus, no plourà! Somriuen i surten depressa a anunciar als que són a la sala i als que ja són fora al carrer que si, que hi haurà festa.

Fora, al carrer, el drac es posa en marxa. Ho anuncien els seus portadors llançant tres voladors. Durant el trajecte em trobo un fotògraf que vaig conèixer a Òrrius durant la festa del poll i em diu que encara m’ha d’enviar les fotos del xop ple d’ofrenes (electrodomèstics, testos, bicicletes i altres objectes manllevats per les cases dels veïns). Ja no m’en recordava. Diu que un dia va sentir que parlaven de festes.org per la ràdio (?) i hi va pensar. Forma part dels Equips de Suport, una espècie de força d’ordre popular que acompanya certes festes mataronines. Que jo sàpiga és un grup únic, que s’han inventat a Mataró, sorgit de gent que ve dels bombers i la creu roja local, que per les festes s’autoorganitzen per garantir la seguretat i el correcte desenvolupament, sobretot de correfocs i altres actes festius. Coneixen la festa i hi treballen des de dins. Utilitzen uns vestits propis, molt semblants als que duen els participants dels actes amb foc, i un sistema de comunicacions intern que els fa estar permanentment conectats entre ells per si hi ha alguna incidència. Són una bona alternativa a les forces de seguretat oficials que, desconeixedors de l’ambient i el tarannà de les festes, sovint s’excedeixen de les seves atribucions i donen a la festa popular un aire que no ha de tenir mai.

Uns nens que duen mitja cara tapada amb un mocador, un barret al cap i unes ulleres de plàstic, increpen al boc -un personatge sinistre que substitueix al drac durant l’obra- perquè deixi anar la princesa que ha raptat. A Mataró fan una recreació de la llegenda de sant Jordi i el drac força interessant per la manera com es posa en escena: es fa en moviment, pels carrers i places. Hi participen el drac, els foguers, el boc, la princesa, un sant Jordi a cavall i un relator-narrador que va explicant la llegenda mentre aquesta es posa, al mateix temps, en escena. Es teatre de carrer pur i dur, mediterrani, fresc, que em recorda al que feien els Comediants al principi. Tota la gent que hi participa són amateurs, la gent del poble que duu els entremesos festius i tothom qui s’hi vol sumar. Tot és molt espontani i espectadors i actors es fusionen creant un ambient de festa i joc molt interessant. Això si, hi ha un guió i cal seguir-lo. I això és molt important: tota la cercavila, tot el recorregut, és una posada en escena d’un relat: el de la llegenda del drac. El Drac de Mataró és una peça de bestiari molt guapa, rèplica del que el gegant Robafaves duu al casc. En aquest sentit, s’assembla al gegant Guifré de Matadepera, amb l’única diferència que a Matadepera encara no hi ha drac festiu. Tot això em fa pensar, una altra vegada, si sant Jordi ha estat col·locat per l’Església cristiana -i el poble- per substituir personatges mítics locals – en Guifré, en Robafaves- molt més antics (en culte i devoció) i arrelats que el sant cristià. No ho sé, però podria ser. O passa això o bé considerem en Robafaves, com Guifré, els representants locals d’un arquetip universal, un heroi matador de dracs, encarnat en la figura de Sant Jordi.

De cop, a la segona plaça, em trobo al mig del foc, esquivant una munió de gent que ve de cara amb coets encesos a les mans. D’un salt aconsegueixo sortir-ne i enfilar-me dalt d’una bastida que trobo en un costat. En aquests moments de la festa, les voltes a la plaça, hi ha una estètica massa patumaire. Això passa, en part, pel tipus de pirotècnia que s’usa. El drac fa un recorregut pels carrers i quan arriba a una plaça s’encenen centenars de “fuets de patum”. L’efecte és espectacular i molt efectiu, perquè hi ha molt de foc i tothom és a sota girant-hi. Però recorda massa a la Patum. A mi em sembla que en algunes festes, com el correfoc de la Festa Major de Manresa, el tram final de la Festa de la Fil·loxera de Sant Sadurní d’Anoia i aquesta Fogonada de Mataró, hi ha una tendència -volguda o no- d’assemblar-se al Salt de Plens de la festa berguedana. I no crec que això sigui massa positiu per a elles.

Una alternativa per tractar d’esquivar aquesta excessiva semblança entre certs moments de les festes passa per atrevir-se a experimentar més amb la pirotècnia, amb els diferents tipus de combinacions que permeten els artefactes pirotècnics. O posant efectes fixes a la places o durant el recorregut. Però és clar, això requereix o bé la participació d’una casa pirotècnica involucrada en la festa o bé la participació d’algun expert local a qui agradi la pirotècnia i els muntatges amb materials no-professionals. Però és clar, no som al País Valencià i a Mataró, que jo sàpiga, no hi ha una empresa pirotècnica. I això dificulta molt la innovació amb materials pirotècnics a les festes. La escenificació de Mataró, però, millora any a any i no dubto que canviarà molt en els propers. Una de les coses que jo faria seria eliminar la tarima on té lloc el darrer acte. Quina necessitat hi ha, al final, de delimitar l’espai de la festa separant espectadors d’actors quan durant tot el recorregut s’han abatut les fronteres entre uns i altres?