1 d’abril de 2010, Dijous Sant a Sant Esteve d’en Bas. Hi arribo a mitja tarda. El poble és desert i deixo la furgoneta aparcada a la plaça de l’església. Després truco a l’E per anar a fer un cafetó i parlar de La Cena, la representació de l’últim sopar que es farà a Sant Esteve d’en Bas aquesta nit al poble. L’E arriba al bar on hem quedat, lluny del nucli antic. Passa per darrera meu i s’asseu a la última taula. A fora plou a bots i a barrals. M’aixeco i l’assenyalo mentre fa que si amb el cap. Riem i ens saludem. És un home gran, amb les celles ben nodrides i un migsomriure murri. Desseguida treu un cigar, que s’encén després de preguntar-me si em molesta que ho faci.

Sobre la taula hi ha deixat un gruix de papers que, després de les presentacions formals, s’afanya a ensenyar-me. Són fotocòpies de trossos del text de La Cena i retalls de premsa recollits d’anys anteriors. Quan comencem a parlar-ne m’adono que aquí ningú s’ha preocupat de fer recerca històrica seriosa sobre aquesta representació. Reconeix que no sap res sobre la història de la obra, tot i que diu que li sembla que podria datar del segle XIV. Així que, amb algunes dades que ell aporta, més algunes que tinc jo, anem imaginant-la nosaltres…

Només començar, l’E posa sobre la taula una dada xocant que desencadena tota la nostra especulació posterior. Diu que se sap que pels volts de l’any 1920 la mateixa Església prohibí la representació de La Cena. Em quedo glaçat. L’Església prohibeix un acte que recrea el Sant Sopar que Jesús tingué amb els seus apòstols? Com pot ser? Segons m’explica l’E, de testimonis vius que ha pogut consultar, sembla ser que en aquella època l’obra havia adquirit certa notorietat entre els habitants dels pobles de la zona, que acudien a Sant Esteve en massa per a veure-la. L’obra es feia al carrer, davant la plaça de l’església, que aquell dia s’omplia de gom a gom. La representació havia adquirit fama per les improvizacions que els actors introduïen. Així, els textos, tot i que seguien el guió de l’escena del Sant Sopar, cada any eren diferents. El miro, ric i quan em poso el dit gros apuntant a la boca, em fa que si. Segurament influenciats pel mam, els actors començaren a introduir aspectes satírics i burletes. Probablement eren al·lusius a determinades situacions ocorregudes al poble durant l’any. I és clar, la festa i la gresca es contagiaven. Les improvizacions en un text que passa de generació en generació per via oral provocaren que la cosa anés incorporant elements que se sortien de la litúrgia i que no degueren ser ben vistos pels sacerdots. Li explico el cas de Verges, on la passió era realment una obra de teatre de carrer executada pels veïns, amb molts moments transgressors (amb llançament d’objectes per les finestres quan passava Crist amb la Creu), molt lluny del formalisme, la solemnitat i l’espectacularització actuals. Potser La Cena havia estat, ja des dels seus inicis, concebuda com una burla. De moment ningú no ho sap, però els fets – la prohibició dels anys 20- són allà i reclamen que algú ho investigui.

La teoria que antigament aquesta fou una obra amb un caràcter marcadament burlesc, enllaça amb el títol d’un dels primers documents que va intentar fixar-ne per escrit el text: “La Comèdia del Sant Sopar”. Comèdia. Un altre detall que reforça aquesta hipòtesi és l’interès que despertà l’obra a un folklorista anarquista com Cels Gomis, que es va desplaçar des de Reus per assistir-hi un dia com avui -també sota la pluja-, un fet que li va permetre publicar “Un Dijous Sant a Sant Esteve d’en Bas”, un dels primers textos que parlen de l’obra. També ho fa pensar el paper preponderant que hi té la participació de Judes, amb insistents (i dures) acusacions a Jesús. Jo no crec que la intenció fos, de partida, fer una burla, però si que, en poder improvisar, i influenciats per l’expectació, els actors deixaven que aflorés la conya inherent al caràcter català i, així, la representació es va anar convertint en una cosa molt diferent per la qual fou concebuda.

Ara bé, no per això havia de ser prohibida. Una vegada més, l’Església va demostrar que no sap riure’s d’ella mateixa. Recordo perfectament una escena en un monestir buddhista-tibetà, al Nepal, en el marc d’una de les seves festes religioses anuals més importants. Després d’uns balls de màscares al pati del monestir, sortiren dos còmics a jugar amb la gent i, finalment, també es burlaren dels llibres sagrats amb què els lames (els sacerdots) oficien les “pujas” tibetanes, un equivalent a la missa cristiana. L’escena era brutal: obrien unes taules que reproduïen les que contenen els textos sagrats i, en comptes de sortir-ne papers escrits, en sortien cagarades de yak seques. El somriure era general, inclús per part de les autoritats eclesiàstiques presents en la festa. I no passava res. Era una festa i allò, en aquell context, estava permès. És important que l’Església cristiana sàpiga enfontrese’n d’ella mateixa o que toleri i fomenti les expressions culturals que, sense tenir mala bava, es riuen de la religió i de la propia institució.

Al cap d’una estona em truca l’H per dir-me que ja ha arribat i quedo amb ella a la plaça de l’església. Abans de marxar, l’E em demana que li expliqui què és l’Internet, exercici que faig a gust fent un dibuix a la meva llibreta de notes i posant l’exemple de la tela i l’aranya, els nodes i les vies per accedir-hi. Li explico els primers antecedents tecnològics d’una xarxa interconnectada, l’ARPANET dels militars americans, i que tot sorgeix de la necessitat que per anar d’un punt a l’altre es pugui fer per diverses vies i no d’una sola manera. Feia temps que no ho explicava a ningú. També em pregunta pel significat de WWW i li tradueixo per Xarxa Oberta Mundial. Amb la teoria hol·lística no m’hi atreveixo perquè em sembla que no ho entendria i es pensaria que sóc boig. També em demana si sé on podria trobar l’obra del Cels Gomis que provocà la recuperació de la peça teatral. Li recomano que demani a un fill seu que l’ajudi a cercar-ho a iberlibro.com perquè desconec on pot ser l’arxiu d’aquest folklorista i si és accessible.

La recuperació moderna de La Cena -que gravem en vídeo- actualment es fa dins l’església i el text ja està fixat per escrit. No hi ha possibilitat d’improvizar, tot i que els actors reciten de memòria els textos. A mi em sembla que és una llàstima que s’hagi perdut aquest element, per a mi consubstancial a l’obra de Sant Esteve d’en Bas. I que potser caldria reintroduir-lo. Avui, aquesta peça és una joia del teatre popular, breu, força domesticada i feta majoritàriament per la gent gran del poble (no hi participen els joves). Té lloc just després de la missa de la tarda, és d’accés gratuït i comença amb un “Si us plau, al final de la representació no aplaudeixin”, que confirma que, tal i com està plantejat ara, allò vol formar part del ritus del Dijous Sant.