Arriba al poble a tota pastilla, fent sonar el clàxon sense aturar-lo ni un moment, sense fer cap ritme característic. Simplement apreta fort el botó, de forma constant, per fer notar més i millor la seva presència. I a fe que ho aconsegueix: tothom el sent arribar. El furgó s’atura dins una espècie de pati de veïns, que ni tant sols es pot anomenar plaça -tot i que sovint en fa les funcions. Fa marxa enrera i es col·loca de cul, davant la casa de la V.

Baixa del furgó i obre les portes del darrera. Aleshores el vehicle es mostra i de dins n’apareix una parada de peix al complert, com les que hi pot haver-hi en qualsevol mercat. Dipositats en diferents paroles hi ha una gran diversitat de productes del mar: musclos, rap, llucets, sonsos, rogers i sards, sardines, sèpia, calamars, petxines, escórpora, varats, salmó, gambes, escamarlans… tots convenientment posats sobre safates amb gel trinxat a sota. Al costat, en una porta lateral on es posa ell, hi ha una balança i una màquina per calcular el preu de la mercaderia. En menys d’un minut la V, la M i la seva filla, la P, i jo, que avui baixo a comprar musclos per dinar, ens ajuntem al voltant d’aquesta part de darrera del furgó del peixater ambulant que acaba d’arribar al poble.

Comprat el que volia, ens posem a xerrar una estona. M’explica que amb aquest furgó frigorífic, perfectament equipat, fa un recorregut establert dos dies per setmana, els dimarts i els dijous al matí, pels pobles de segona línia de mar, pobles petits en els que ni tant sols hi ha una botiga o un establiment de serveis, per a vendre-hi el peix. Només s’està entre deu i vint minuts en cada poble i sovint o bé a la plaça major o bé directament davant d’on hi viuen els seus clients fixes habituals. Em diu que abans també tenia una peixateria a la Bisbal, amb cinc persones treballant-hi i que, per motius de salut, va haver de tancar-la. Ara només té aquest negoci ambulant, que funciona sobre la base de que el que es mou és el venedor, no el comprador. En alguns pobles hi té clients fixes, persones que sap que, si hi va, sempre li compraran alguna cosa, i en d’altres hi té clients esporàdics, gent que només compra peix de tant en tant i que veuen l’arribada del peixater com una oportunitat de fer un dinar diferent. Molts dels seus compradors són persones grans, a qui ja els costa desplaçar-se fins un nucli urbà per anar a mercat.

Amb l’aparició de les xarxes distribuïdes tot aquest tipus de serveis aniran creixent. També en sortiran de nous. Són petits productors/revenedors de productes artesanals/naturals que es basen en portar els productes a la porta de casa del client. El més interessant del cas és que de serveis ambulants com aquests no són sino evolucions/actualitzacions d’oficis tradicionals que ja existien abans. Perquè de peixaters, ferradors, veterinaris, però també butaners i flequers ambulants, que tenen per clients els habitants de pobles més o menys petits i situats fora dels grans nuclis urbans, n’hi ha hagut sempre. La única diferència és que abans anaven en carro tirat per animals i cobraven en pessetes i ara van en vehicles motoritzats i cobren en euros.