Barcelona és una ciutat, com moltes d’altres, en què cada setmana hi ha exposicions de tot tipus. Exposicions de fotografies, exposicions d’obres d’art, de quadres, cicles de cinema, presentacions de llibres, conferències, xerrades… i tants altres actes culturals sovint en espais tancats i d’accés gratuït (condició, aquesta que no s’acompleix sempre). Tots aquests actes comencen amb una inauguració: hi assisteixen l’artista o persona que porta la iniciativa de l’activitat, alguns polítics (si l’acte rep diners públics), una bona col·lecció d’amics i familiars del protagonista i tots aquells interessats en la temàtica proposada que, havent-se assabentat de l’acte, han decidit assistir-hi.

Una altra tipologia de persones, no tant freqüent en les inauguracions, són l’arquetip que representa aquesta dona que l’altre dia em vaig creuar sortint del CCCB. Es tracta d’una senyora d’uns 60 anys, més aviat baixeta i una mica jeperuda, que sovint va acompanyada per una altra dona semblant a ella. Duu uns grans anells a cada un dels dits de la mà esquerra, un abric de pell antiquat, ulleres grans i té el nas una mica encorbat. Sembla que no hi sigui del tot, que no estigui ben bullida, com diuen al meu poble. Però això que fa, assistir a totes les inauguracions d’actes culturals que hi ha a la ciutat per sopar de gorra d’una forma totalment lícita i sense aixecar cap mena de sospita, demostra tot el contrari. És més, si algú li recrimina alguna cosa, que és molt improbable (ella té tot el dret a assistir, com un espectador més, en les inauguracions), ella pot argumentar que ha vingut a escoltar la presentació o a veure tal quadre de tal pintor, de qui ja li havien explicat el seu talent:

- Vostè de part de qui ve senyora?
- Jo he vingut a veure l’exposició. Quines fotografies més maques! És vostè l’artista?

La cosa deu anar més o menys així: la senyora agafa cada dia el diari i mira les inauguracions que hi ha a aquell dia la ciutat. Després d’una petita selecció – busca sempre les que inclouen algun tipus de refrigeri- cada nit surt a sopar en un lloc diferent, sempre envoltada d’obres d’art, de peu i de forma gratuïta, colze a colze amb la classe política i els artistes de la ciutat. No està gens malament…

Jo la vaig veure per primera vegada ara fa quatre o cinc anys quan vam inaugurar una exposició fotogràfica sobre les Festes del Nepal als Amics del Nepal de Barcelona. Ningú sabia qui era aquella dona, i no feia massa pinta en estar interessada en l’etnografia nepalesa. Va entrar, va picar alguna cosa i, al cap d’una estona, va marxar. No recordo si es va mirar les fotografies que hi exposava, però tant se val. Des d’aleshores l’he vist un parell de vegades més. Ahir, quan la vaig veure de nou, no vaig poder evitar iniciar una conversa amb ella. És tota una experta en la matèria i coneix, com ningú, l’etnografia d’aquest submón dins de la ciutat, el que conformen el conjunt d’actes culturals, amb refrigeri, que es fan a Barcelona.