L’estiu, a l’Empordà, és temps de rantells i de rinxoles. I de pessigades d’aquestes femelles d’insectes que deixen guiroles a la pell. Que la boteixen. La rinxola, com els altres mosquits, s’assimila a les persones que beuen massa vi: és pesada i molesta, obsessiva i sorollosa i té l’estómac ple de líquid vermell. I quan pessiga ho fa aquí i allà, sense miraments.

A l’Empordà els mosquits es diuen “rantells” o “randells”,  i no piquen, sino que “pessiguen”. El rantell és el mosquit clàssic, el que té el nom científic Culex pipiens, literalment “el mosquit que xiula”. Són de tamany mig, amb sis llargues potes i dors lleugerament corvat, i dos petits sensors al bell mig del qual hi ha l’aparell xuclador. Els rantells avisen de la seva presència amb un més que molest i agressiu zzzzz. Són molt pesats, insistents, noctàmbuls (apareixen amb més freqüència amb el llum tancat) i una mica lents, de manera que sovint poden ser morts abans que piquin.

Ara bé, a l’Empordà, i especialment als camps, hi ha una altra classe de petit mosquit mossegador. Són les rinxoles. Són molt més petites que els mosquits: tenen un cos negre i dues ales grans. Malgrat ser minúscules, les rinxoles foten unes pessigades a la pell molt més molestes que les dels rantells i deixen un considerable bony -guirola- per uns dies allà on pessiguen. Les rinxoles, com els rantells, tenen uns horaris ben establerts: surten en grup, a l’aurora i al capvespre, quan el Sol ja no és visible al cel.

El mosquit tigre, de recent aparició, representa el perfeccionament de l’espècie. És molt més ràpid i molt més silenciós (de fet no fa soroll), i per tant, molt més difícil de matar abans que piqui. També és molt més gran, però la seva velocitat no fa que això sigui un impediment per ser molt més eficient i per provocar una picada molt més dolorosa. A més a més, se salta els horaris establerts i pot picar en qualsevol hora del dia, sobretot a plena llum del dia. D’alguna manera és el mosquit postmodern, el mosquit líquid.

Cels Gomis documenta que el mosquit s’assimila a la persona que beu massa vi “L’amich més aburrit, perquè beu vi, és lo mosquit” o “Beu més que un mosquit”. Aquesta relació té, sense dubte, el seu origen en el fet de ser, aquest insecte, tant pesat com molest i, també, pel fet que quan n’esclafes un, deixa anar un líquid vermell -la sang xuclada.

Buscant imatges per Internet he trobat aquest interessant estudi sobre els noms catalans del mosquit.