Si en un post anterior explicava que la Dansa de la Mort és una tradició que també trobem en d’altres cultures, cal matisar encara una mica més: de balls i danses on la mort és protagonista no només se’n fan per Setmana Santa. A Catalunya mateix, per exemple, el ball de la mort està documentat a Reus per la Festa de Tots Sants, en el marc d’una pràctica inventada, i a Terrassa durant l’Enterrament del Carnestoltes, en el marc d’una celebració profana.

La mort és, sense cap mena de dubte, un dels misteris més enigmàtics, trasbalsadors i irresolubles de l’existència humana. Tots, absolutament tots, morirem, algun dia o altre. Com diu la cèlebre frase llatina “Nemini Parco”: la mort no perdona ningú. Prendre consciència i acceptar aquest fet universal és un dels principals reptes de l’existència personal. No és estrany, doncs, que essent tant important la mort en la cultura humana, aquesta hagi generat expressions festives en què hi surti, en què sigui ben present. Una d’aquestes manifestacions culturals són les anomenades Danses de la Mort, un ball que executen diverses persones vestides d’esquelet i que trobem arreu del món.

La dansa de la Mort dels petits, Verges, 2009

Catalunya compta amb una tradició força important de Danses de la Mort: les comarques gironines i el Rosselló són on històricament ha estat més documentat aquest ball. Sembla que les Danses de la Mort havien estat vinculades a les Confraries de la Sang, unes entitats religioses que antigament s’encarregaven de donar sepultura als desvalguts i que hom creu que, en el marc d’enterraments col·lectius en moments de gran mortaldat, podrien haver engendrat les danses de la mort. I que, a partir d’elles, en l’època barroca passaren a integrar-se a les Processons de la Setmana Santa, enllaçant perfectament amb l’escenificació del relat de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist.

Dansa de la Mort de Manresa

A Catalunya, la Dansa de la Mort ha estat, doncs, quasi sempre identificada amb la Setmana Santa cristiana. Avui, d’aquelles danses de la Mort només en viuen dues: la de Verges i la de Manresa, tot i que el ball també ha estat documentat a la Bisbal d’Empordà, Rupià, Beget, Sant Feliu de Pallerols, Les Planes, la Selva del Camp i Perpinyà. A Verges, són cinc els dansaires vestits d’esquelet humà que evolucionen acompanyats pel so sec i repetitiu del tabal i quatre torxes que ajuden a crear, en la nit fosca, un ambient misteriós i particular.

Dansa de la Mort de Verges, al carrer dels cargols, 2009

Ara bé, de balls i danses de la mort no només se’n fan per Setmana Santa. A Reus, per exemple, a la dècada dels anys 1980 sortí, en el marc de les celebracions de la festa de Tots Sants i Difunts, l’anomenat Ball de la Mort, una espècie de ball parlat format per diversos personatges i que era encapçalat per un conjunt de persones que simulaven ser ànimes. Comitives semblants, d’ànimes en pena estan abundantment documentades en diferents poblacions d’Europa.

Dansa dels esquelets, Enterrament del Carnestoltes Terrassa 2011

La Dansa de la Mort, a més a més, no és exclusiva de la cultura religiosa cristiana. A Catalunya també trobem Danses de la Mort en el marc de la cerimònia burlesca de l’Enterrament d’en Carnestoltes. A Terrassa, per exemple, cada Dimecres de Cendra, acompanyant tot un seguici fúnebre surten els Esquelets, que representen la mort i que acompanyen les restes del Carnestoltes executant un ball característic. De representacions de la mort en temps de Carnestoltes també n’hi ha de documentades a Ripoll i a Cadaqués.