M’estic llegint “Combustible per a falles” de Joan Fuster i “Falles i Franquisme a València” de Gil-Manuel Hernandez, dos llibres, per cert, altament recomanables per als qui ens meravella aquesta festa valenciana. El primer el vaig comprar per l’Iberlibro i el segon el teníem a la biblioteca de l’associació. Es tracta de dos volums que serveixen per a conèixer millor determinats elements d’aquesta singular festa i sobretot per veure què n’opinen dos valencians de diferents tarannàs. I avui, sorpresa, a mig llibre d’un d’ells, hi he vist clara una intuïció que fa dies que em volta pel cap: que les Falles tenen alguna relació amb la festa de Carnaval del Principat de Catalunya, i amb els ritus d’any nou. M’explico….

Els dos llibres són magnífics per a comprendre, des d’una perspectiva valenciana, els elements i l’evolució històrica de la festa de les Falles. A mi, però, llegir Joan Fuster i Gil-Manuel Hernàndez, m’ha servit per, contrastant-ho amb altres informacions sobre la cultura popular traquera i els ritus d’any nou arreu del món que tinc en algun lloc del meu disc dur, reblar el clau pel que fa a l’especulació al voltant de la localització exacte de l’any nou arcaic català.

Fullejant el llibre “Falles i Franquisme a València” m’he trobat, de nassos, amb un esquema del calendari festiu valencià, que, per la part de l’hivern ressenya: Nadal, Cap d’Any, Reis, Sant Antoni, Falles i Setmana Santa. Exactament igual que el calendari del Principat, però bescanviant Falles per Carnaval i amb un decalaix d’un mes!! No hi havia caigut mai, però aquest esquema m’ho ha fet veure claríssim. Les Falles equivalen d’alguna manera al Carnaval del Principat i ambdós són… ritus d’any nou.

Deia en un anterior post que en cultures arcaiques, com la tibetana bon-po actual, totalment allunyades de qualsevol influència del cristianisme i totalment vinculades als cicles agraris, la festa d’any nou es celebren al voltant d’un ritus que inclou la construcció i posterior crema d’un ninot-efígie-cadafal, que representa l’any vell. El ritus també inclou grans dosis de sàtira, àpats comunitaris, balls i rues de gent disfressada, presència de farina i inversions de tot tipus. I un detall que sovint passa desapercebut: que de la crema se’n salva una part d’aquesta figura, que representa l’any nou que comença (i que en alguns lloc s’enterra). En moltes d’aquestes cultures, l’any nou sovint coincideix amb el canvi real de mesos en el calendari. Vull dir que el ritus d’any nou que vaig poder observar al Losar tibetà de Katmandú, per seguir amb l’exemple, tenia lloc realment al final de l’any segons el seu calendari, als darrers dies del darrer mes de l’any.

Actualment, a casa nostra, trobem aquest ritus s’esdevé en un moment estacional molt concret: emmarcat en el període en què acaba l’hivern i comença la primavera. Al Principat de Catalunya, la realització del ritus s’ha establert al voltant d’una data variable, que s’estableix en funció de la Pasqua, la primera lluna plena de primavera, entre Sant Antoni, el 16 de gener i coincidint amb les actuals festes de Carnaval. Efectivament, moltes festes de Carnaval al Principat inclouen el ritus de fer un ninot, exposar-lo públicament i cremar-lo, entre sàtires, tot i que moltes vegades queda arreconat pel protagonisme de rues o balls. Al País Valencià, en canvi aquest ritus és clarament visible durant la festa de les Falles (i les seves versions homònimes de festes de ninots o velles) i queda fixat per la setmana del 19 de març. Es construeixen grans efígies o monuments satírics, que durant uns dies s’exposen públicament i finalment es cremen. Hi ha enormes diferències formals i un mes de decalaix entre les festes de Carnaval del Principat i les Falles de València, però el ritus que hi opera en totes dues és el mateix. Tant el Carnaval del Principat, com les Falles del País Valencià són ritus d’any nou.

Amb tot això, em sembla que a casa nostra el moment en què acaba realment l’any i en comença un altre, el moment en què la comunitat fa balanç, passa pàgina, el moment què constitueix un punt i apart en la vida col·lectiva -més enllà del canvi de número en el calendari que celebrem el dia 31 de desembre a la nit, i més enllà de la tornada a la feina i les escoles que es produeix a finals d’agost-principis de setembre- té lloc en realitat en una data entre final de Carnaval i Sant Josep, el 19 de març. Que l’any nou català s’esqueia en aquestes dates m’ho corrobora el fet que a Mallorca, del Carnaval en diuen encara avui els “Darrers dies”….

PD: 27 de març. Llegeixo sorprés i content al blog de Joan Arimany, que Joan Amades diu que “antigament l’any començava per l’Encarnació” (Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 325), és a dir, el 25 de març actual. I és més encara, s’afirma que a Catalunya i Aragó fins l’any 1350 es comptava l’any “amb l’estil florentí” és a dir, essent el 25 de març el primer dia, un sistema que es veu que a la Toscana es va fer servir fins al segle XVIII. En un dels comentaris al post, la Zerosetze, autora dels Bibliogoigs, afirma que en un famós manual internacional de Cronologia (Adriano Capelli, Cronologia, cronografia e calendario perpetuo, terza edizione. Milano: Hoepli, 1969, p.17.) diu textualment: “Catalogna. Era di Spagna (1º genn.) fino al 1180, poi stile dell’Incarnazione, usato ancora nel XIII sec., dal 1351 stile della Natività fino alla fine del sec. XVIII.” Hi ha rastres històrics, doncs que corroboren aquesta intuïció basada en l’observació dels ritus fallers i carnestoltencs actuals…