Plou. Fora al balcó una gota fa dringar insistentment una coberta metàl·lica. M’agrada sentir l’aigua mentre cau així. No sé perquè però aquesta simfonia discontinua m’agrada. No sé si aquesta pluja que està caient avui deixarà germinar bé les llavors que hem sembrat aquesta tarda, ni tampoc si ajudarà gaire a fer créixer els plançons plantats, però almenys em permet recuperar la història d’un paraigües perdut.

Avui, tornant de treballar a l’hort, abans que comencés a ploure, han aparegut a casa unes velles fotos de la P. No ha estat una cerca intencionada, com d’altres vegades. Simplement me les he trobat mentre buscava uns papers. I amb elles, ha tornat el seu record, que no s’esborra. Que difícil és deixar d’estimar quan un s’ho proposa! I que fàcil és plantar cara a l’oblit! Potser l’atzar i aquest dringar discontinu de l’aigua hi ajuda. No ho sé. Amb elles, i aquesta pluja d’avui, recupero la història d’un paraigües perdut, que vaig escriure fa temps.

La història comença amb un viatge a l’Àsia, quan en C i la P decideixen passar l’agost en un d’aquests països, en plena època monzònica. És el primer viatge a un país llunyà que fan junts i discuteixen sobre el seu propòsit i conveniència.

En C discrepa obertament de l’opinió generalitzada segons la qual a determinats països de l’Àsia només s’hi pot anar quan no és època de monzons. L’experiència de viure tants dies de pluja continuada durant un període ben acotat en el temps -pensa-, és imprescindible si es desitja conèixer la cultura dels països on el fenomen del monzó és una realitat anual, poderosíssima. La caiguda ininterrompuda d’aigua durant tants dies trastoca els ritmes naturals i canvia la vida en aquest racó del món. La pluja propicia moments diferents als habituals, els éssers vius i les seves activitats semblen ralentir-se. En C odia els viatges curts, li sembla que no es pot anomenar viatge a l’estada d’un mes a un altre país. Detesta les experiències prefabricades, els viatges turístics, l’anar d’un lloc a l’altre depressa, per veure molts indrets i monuments però sense possibilitat de parlar amb la gent. És la mena de persona que gaudeix amb les immersions llargues, amb els viatges que fan que el temps passi en la seva justa mesura. Està convençut que si un viatge no serveix per poder conèixer des de dins la cultura viva del país és preferible quedar-se a casa. Podríem dir que en C és un romàntic. La P, en canvi, és del tipus de persona que necessita que tot viatge estigui mínimament planificat. Vol saber, abans de marxar, on dormiran cada un dels dies que seran fora. La P és la mena de dona que, per començar, necessita aquesta petita concessió a la seguretat. No és que no li agradin les aventures sinó que li és impossible deixar-se anar, ni que sigui amb un bitllet de tornada ja comprat. Ho vol tenir tot controlat. La P és ben conscient que només té un mes de vacances i accepta la única possibilitat que hi ha, sense contemplacions, de forma realista. I no pot entendre les collonades d’en C sobre la llargada òptima d’un viatge ni les seves filosofades sobre l’oportunitat de viatjar a aquest país en època monzònica. Pateix un tipus de bloqueig provocat pel fet de racionalitzar excessivament la comprensió de la realitat i de no pensar que el que és possible sempre és major que el que és conegut. La P és el que se’n diu una persona clàssica.

La P i en C aconsegueixen superar aquestes desavinences perquè la P convenç al C de viatjar durant només un mes i en C convenç la P de viatjar encara que sigui en monzons. Un any més tard, en C pensa que potser no va explicar prou bé el tema de l’aigua a la P, i ara, revisant les fotografies del tresc que van fer, se n’adona. N’hi ha una en què la P, ben seriosa, va amb l’impermeable posat i sembla treure’s l’aigua que li regalima per la cara. El seu rostre reflecteix perfectament lo malament que ho està passant. Caminar pels Himàlaies, sense guia i sense conèixer el camí, i a sobre plovent, pot provocar un enuig considerable a qualsevol… sempre i quant, és clar, aquesta situació no sigui percebuda com una aventura! A la incomoditat de la pluja durant una llarga travessa cal afegir-li les sangoneres que cauen dels arbres per enganxar-se al cos calent quan passes. Aquests animalons aprofiten qualsevol oportunitat per instal·lar-se primer a la bota i finalment, anar pujant per clavar-te una mossegada al turmell. O al coll. O al braç. Xuclen la sang i no hi ha altra manera de treure-se-les de sobre sense matar-les que posant-hi sal al damunt. De l’experiència de caminar per les muntanyes mentre hi ha el monzó, però, se’n poden treure alguns aprenentatges importants. Es pot entendre, per exemple, perquè els indígenes que hi viuen van descalços. Després de caminar-hi uns dies la cosa esdevé òbvia: has de triar entre mullar-te els peus o mullar-te els peus. Si duus sabates, inevitablement acabaràs amb els peus xops. Anar descalç no és una tria relacionada amb les possibilitats econòmiques, és una tria útil, pròpia d’una mentalitat clàssica, però sorprenent. Almenys per a nosaltres.

L’experiència per les muntanyes, no cal dir-ho, és viscuda de forma molt diferent pels dos: mentre per en C el tresc és tota una aventura, per la P és un record que més val esborrar. Doncs bé, tornats de la caminada i durant un passeig, en C i la P decideixen comprar un paraigües. Per l’equivalent a dos euros, n’adquireixen un de fantàstic, molt gran, d’estil tibetà, amb els colors vermell, verd, groc i blau. El venen a totes les botigues del barri, però també tots els venedors ambulants que aquests dies apareixen amb la seva oportuna oferta entre mans. Els venedors surten de totes bandes amb una rialla, mirant el cel volent dir: que no veus que plou? com és que no duus un paraigües? La seva és una pregunta d’una lògica impressionant.

Un dia, caminant pel centre de la ciutat, la P i en C creuen una avinguda junts, sota el seu paraigües acabat de comprar. I aleshores, tot just al bell mig del carrer, rodejats de cotxes, motos i vaques, es produeix un moment màgic. Es miren i riuen, volent-se dir: què fem aquí, tant lluny de casa, sota aquest paraigües, d’aquesta manera? Envoltats de gent desconeguda, amb l’amenaça dels vehicles sempre present, entre les botzines amables dels cotxes que avisen que passen aprop i l’aigua caient a dojo, i ben conscients de la situació, es fan un petó, curt i atrafegat. De petons sempre se’n fan molts però cap és com aquell. Només dura uns segons. Un instant que val tot un viatge. El paraigües els acompanya durant tot el viatge i esdevé un símbol: sota seu són feliços, les desavinences es dilueixen i els monzons, per molta aigua que caigui, no compten. No importa la manera tant diferent d’experimentar la realitat que tenen: els colors d’aquest gran paraigua els proporcionen petits moments de felicitat compartida. Com aquest. Sota seu són un i sense ell són dos, desacords i discussions incloses. A partir d’aleshores juguen amb ell, obrint-lo quan no cal, per besar-se, o passant-se’l fent-lo giravoltar de forma ràpida. Fins i tot el fan servir quan van en moto. En C i la P, de fet, descobreixen que, obert, el paraigües és màgic. Quan s’hi posen a sota, passen coses extraordinàries. Que té poders. És com si, al obrir-lo, poguessin canviar el món. El seu món. Els acompanya la resta del viatge. L’agafen sempre, plogui o no.

Camí de tornada, però, en C i la P perden el seu paraigües en un canvi d’avions, entre les cintes transportadores d’algun aeroport. I amb ell, part de la màgia en la seva relació, que progressivament es va refredant. Mesos després d’haver tornat, sembla com si els faltés posar-se sota el paraigües de tant en quant. Es lamenten d’haver-lo perdut i especulen sobre la possibilitat que ara el tingui un operari d’aeroport. Pensen que potser va descobrir els seus poders i el va robar deliberadament de la motxil·la on l’havien subjectat. I que ara, a casa seva, en qualsevol ciutat europea, l’estigui utilitzant per provocar la màgia que ara, a ells, els falta.

Passen els anys, i ja separats, cadascú mirant de refer la seva vida per la seva banda, en C torna al país monzònic i retroba els paraigües de colors i el record dels seus poders. Dubta si comprar-ne un o no, però finalment opta per regalar-ne un a la P perquè, encara que ara ja no estiguin junts, puguin recordar aquell viatge i, perquè no, utilitzar la màgia del paraigües de colors de tant en quant. Per això, un dia, després de mesos sense veure’s, en C truca a la P i li diu que li ha portat un regal. Al veure el paraigües, la P riu, contenta però nerviosa i, amb raonament clàssic, diu: Estàs com una cabra! Però no s’atreveix a obrir-lo de nou… Almenys davant seu.

Què se n’ha fet d’aquell paraigües? No ho sé, però avui el dringar discontinu de l’aigua i unes fotografies, m’hi ha fet pensar de nou.