Diuen que a l’Índia les vaques són sagrades. No sé si és exactament així -em sembla que en aquest país tot els sembla sagrat- però el que és segur és que per la pagesa que cada dia és amb la seva vaca uns carrers enllà d’on som ara, això que la vaca sigui sagrada és un negoci del tot rodó.

En un carrer del costat de la pensió on som ara cada dia hi ha una pagesa amb una vaca. Han aparegut a la ciutat des que no plou tant. Són al mig d’un carrer força concorregut. La vaca, que és al costat d’un sac d’herba verda, està lligada a una barana amb una corda, de qualsevol manera. La pagesa jeu a terra, al costat d’una taula improvisada amb un petit cubell i un tauló de fusta. Al damunt hi deixa una espècie de boles, un tipus d’aliment que elabora allà mateix.

La cosa funciona de la següent manera: la gent s’acosta a la pagesa i, a canvi d’unes poques rupies, els dóna o bé una mica d’herbes verdes o bé una de les boles. El comprador, que sovint va acompanyat per un infant, agafa el menjar i fa que el seu nen o nena el posi a la boca de la vaca. I així tothom queda content. La pagesa perquè fa un negoci rodó: li paguen per alimentar a la seva vaca amb uns aliments que proporciona als compradors ella mateixa. El pare o mare perquè per unes poques monedes pot tenir contents al seu fill o filla donant de menjar de forma directa a un animal tant gros. I, evidentment, la vaca que es va alimentant sense fer res més que jaure al costat de la pagesa.