Vaig conèixer la Mavi a casa el V, l’any 2007, el mateix any que vaig conèixer què era una cordà i una coetà. L’any que vaig adonar-me que al País Valencià, les festes juguen en una altre divisió. Ens vam presentar per sorpresa a Bétera per veure la Festa de les Alfàbegues. Una d’aquelles excursions llampec, que fem de tant en tant. Vam baixar sense avisar i ja a casa el V, després de sopar, hi era ella… Quasi no vaig parlar-hi en tota la nit, però cap al final, quan li explicarem què estàvem fent allà, es mostrà molt entusiasmada i desseguida ens va demanar de trobar-nos a Barcelona amb calma per poder parlar.

No va caler parlar massa de res: desseguida ens vam entendre. Estic d’acord amb el que diu en Vicent Partal en el Mail obert d’avui sobre ella. Començàvem a parlar-ne al setembre i a l’octubre ja arrencàvem un projecte junts: es tractava de portar als estudiants de la UOC (on ella treballava aleshores) a conèixer el país a través de les festes populars. Després va deixar la seva feina per una altra i vam perdre el contacte, malgrat que ella insistí en tornar-nos a veure i fer més coses.

Quan dissabte vaig llegir la notícia de la seva mort em vaig sobresaltar. No sé molt bé perquè. Intueixo que, tot i que no l’havia conegut en profunditat, m’havia deixat emprempta. La vaig tractar poc, només algunes reunions i alguns dinars de feina, però suficient per entendre quina mena de persona era i per adonar-me de l’energia especial que desprenia. Combativa. Convençuda i convincent. Inquieta, crítica i astuta. Però alegre i vital. Em va sorprendre molt el seu entusiasme, que transmetia per tot arreu. D’ella en recordo especialment la seva visió sobre tot l’assumpte de la prohibició de TV3 al País Valencià (i l’alternativa de la TDT!). I d’ella me’n restarà sempre la paraula “catalunyesos”, que vaig sentir per primera vegada en boca seva. Gràcies Mavi.