Ara si. Ara ja es pot dir. Dijous inaugurem a Barcelona l’exposició “Capgrossos, pigues i Berrugues. Olot, Vic i Figueres i els seus esparriots“, que posa en valor i reivindica una tipologia molt concreta de capgrossos, els esquivamosques. L’exposició, que és de petit format i es podrà veure a diferents ciutats durant tot l’any 2012, té com a principal al·licient poder veure, tots junts, un conjunt de capgrossos que permet entendre com són els esquivamosques i quines funcions fan dins les festes.

Confesso que, quan al setembre de l’any passat em va trucar l’E per proposar-me de comissariar aquesta exposició, vaig tenir els meus dubtes. Quasibé no coneixia, més que per referències llunyanes, aquests personatges i el tema, que voleu que us digui, no m’apassionava gaire. Si a tot això se li suma que la fesonomia d’aquests personatges és més aviat lletja i que, a més a més, acabava d’aterrar de l’Índia i volia acabar d’escriure totes les reflexions que m’havien vingut al cap arran del viatge, s’entendrà que en un principi digués que no a aquesta amable oferta. Però la insistència de l’E i un gir en el meu pensament (vaig pensar que era una oportunitat per conèixer millor aquests personatges festius) van fer que m’hi acabés involucrant. I de quina manera.

En Berruga fent espai perquè puguin ballar els gegants, Figueres 2011

Ara, acabada la producció, no només n’estic content sino que me’n sento orgullós. En primer lloc perquè no havia comissariat mai cap exposició (ni tant sols sabia quines eren les meves responsabilitats i quines no) i treballar amb l’equip que l’han feta possible ha estat una experiència molt interessant. En segon lloc perquè, efectivament, el procés m’ha permès aprofundir en el coneixement sobre aquest personatge i, a més a més, proposar una categorització nova, que em sembla que ningú no havia fet abans.

L’Homarrà, esparriot d’Olot. Festes del Tura, 2010

Una de les principals aportacions d’aquesta exposició és, doncs, la definició de les característiques i les funcions d’un personatge que trobem en les festes populars de diverses poblacions de la Catalunya Vella, sempre acompanyant els gegants: els esquivamosques. I ho hem fet explicant les semblances que els uneixen amb un altre tipus de personatge festiu, els esparriots, de qui -sigui dit de passada- estaria molt bé fer-ne algun dia un treball més exhaustiu.

Família de Caps de Llúpia de Vic, anys 1940

La funció original dels esquivamosques és acompanyar i apartar -d’una forma festiva- a totes aquelles “mosques” de dos potes que, amb la seva inoportuna presència, destorbin el caminar o ball dels gegants. Els esquivamosques obren pas i contribueixen a crear tant l’espai com el temps festiu. Hi ha qui diu que avui els esquivamosques han canviat de rol i que avui ja no hi ha canalla o animals solts que puguin fer entrebancar els gegants, però us asseguro que hi ha molts altres tipus de mosques, bàsicament despistats, turistes i periodistes que sovint, amb la seva poc respectuosa actitud, fan perillar el normal desenvolupament d’una festa.

Gegants i Cap de Lligamosques d’Olot, anys  1920-30

Els esquivamosques se’ls inventen els artistes constructors dels gegants, sabedors que els geganters tenen la visió limitada i que és fàcil que, si ningú no està al tanto, algú els pugui entrebancar, fer caure i es trenquin. La figura té, doncs, una funció pràctica en el marc de la festa. Els esquivamosques – el prototip de figura- sembla que neix a Olot, en un moment en què aquesta ciutat va ser líder mundial en la fabricació d’imatgeria festiva i religiosa i poc a poc, per imitació, es van extenent per altres pobles i ciutats, incorporant-se a la comitiva que acompanya els gegants.

Nou esquivamosques de Girona (2011-2012)

A l’exposició hi haurà exposats el cap del primer esquivamosques fins ara documentat, una peça del segle XIX que es conserva en una casa particular d’Olot (i que ens ha costat mans i mànigues que pogués sortir), els tres que tradicionalment s’ha dit que eren cosins-germans, Olot, Vic i Figueres, però també alguns esquivamosques construïts recentment, el de Calella (2002) i el de Girona (2012), que constaten com n’és de vigent la figura, i sobretot, com d’és encara necessària la funció que fa dins la festa.