La tercera i darrera fase del nostre viatge del gener al País Valencià transcorregué per la zona dels Ports de Morella, un tros de país al nord-oest de Castelló, que conec bé i que acostumo a visitar quan s’apropa sant Antoni. Allà, amb matisos i variacions en cada poble, s’hi celebren les Santantonades, un model de Festa de Sant Antoni únic i singular que es caracteritza per l’escenificació teatral pels carrers, per la construcció i crema d’una foguera cònica feta amb verd i per un tipus molt especial de dimonis, les botargues. La primera parada fou Herbers i la segona La Mata.

Abans però, vam aturar-nos a visitar en S. AC, una persona molt interessant, a qui vam convidar per les “I Jornades de pirotècnia tradicional de Vilafranca”. Les seves opinions són controvertides, però les valoro perquè parteixen de la seva experiència directe amb la vida i, en aquest cas, amb la pólvora festiva. En AC opina per exemple que la pirotècnia s’ha d’usar amb sentit, en el marc de ritus concrets i no de forma “borreguera”, que la pólvora i el foc tenen sentit espiritual i que així s’han d’usar. També opina que la figura del diable, personificada per exemple en els correfocs, porta malaestrugança i que per tant s’ha d’evitar en contextos festius. També creu que el bestiari, en canvi, és molt positiu i que qualsevol país que incorpori un animal a la seva bandera li anirà bé. Opinions pròpies i singulars d’un home que val la pena escoltar, encara que sigui per discrepar-hi.

A Herbers vam retrobar en J, a qui vaig conèixer l’any 2001 quan vaig visitar la Santantonada per primera vegada. La festa actual no ha canviat gaire. Vaig notar, això si, que era molt més concorreguda (s’ha popularitzat i hi acudeix força gent dels pobles veïns), que hi ha un segon cremaller, i que les botargues anaven amb la careta sense posar (fet que les feia més dòcils). També vaig observar que feien passar el sant, abans de posar-lo dins la barraca (la foguera cònica), per sobre les brases d’una foguera secundària, acte que no recordo haver vist la primera vegada. La N va anar per terra diverses vegades -abraçada amb les botargues- i, de a mà de l’antiga “temptaora”, vam saber una enginyosa estratègia per fer un petó a una dona. Li dius que et sembla que t’han tirat la beguda per sobre l’espatlla i li demanes que si ho pot comprovar. Quan ella posa la cara sobre l’ombro per ensumar, zas! li fas un petó a la galta.

Però el plat fort va arribar a La Mata, un poble i una gent que van fer que ens costés marxar-ne. Allà vam viure una festa de proximitat, amb no més de dues-centes persones, amb actes increibles, que en qualsevol altre lloc no s’haguessin pogut fer d’aquella manera. El poble queda força allunyat -en un extrem de la comarca- i quan vam arribar, darrera la comitiva que portava la llenya per fer la foguera, ja vam veure que tot plegat seria especial. Els nens i nenes es passejaven pel poble fumant “pataquera” (vitalba clementis), una espècie de liana pròpia de la zona i que pica una mica. I els adults bevien “gitam”, una espècie d’aiguardent de fabricació casolana que anava circulant per ajudar a fer passar el fred i crear l’ambient festiu.

A La Mata vam conèixer les diableres, una de les quals segueix habitualment festes.org, tal i com em va confessar quan, després de fotografiar-lo i veient que no era del poble, em va preguntar on sortirien les imatges. La cara que va fer, traient-se la careta quan li vaig dir que a festes.org, la recordaré. Només per viure moments com aquests val la pena seguir construint la web. Les diableres són les botargues de La Mata. Van pel poble amb la cara tapada, un trajo amb dibuixos d’animals i una escombra a la mà emprenyant festiva i amistosament a tothom, fent tot tipus de bromes.

Un dels altres ritus que ha sobreviscut al poble és el sacrifici d’un gall de dos anys per a la festa. El gall, que aporta una família que l’ha estat alimentant per a l’ocasió, es sacrifica en privat (ofegant-lo, sense trencar-li el coll) i, acabada la volta pel poble, el pengen -ja mort- d’una corda. Els joves tracten aleshores d’agafar-li el coll, pujats en grup dalt d’un burro.

A La Mata vam trobar fòssils mil·lenaris, vam dormir a l’era, vam conversar amb els padrins de política, de festa, d’amor, vam participar -sense èxit- en la “trança”, una popular subhasta que es fa al mig del poble, vam jaure al costat del foc, vam conèixer un fotògraf que porta anys fotografiant la vida rural… dos dies apassionants i apassionats que a mi em van servir per conèixer pràctiques que desconeixia i les dinàmiques d’organització d’una festa petita, en un poble apartat de les grans ciutats, però ple de gent amb el cor gran i la ment oberta.

Ja de tornada vam visitar i dormir al bosc de les oliveres mil·lenàries de Canet Lo Roig. Allà vam entendre que érem i volíem ser una espècie d’Erodots moderns, amb una incessant curiositat per conèixer pobles i cultures que, com aquest famós historiador grec, el va portar a viatjar arreu del món. I, mentre llegíem que no sé quin rei grec havia implorat Apol·lo perquè li enviés un tempesta que apagués la foguera on havia de morir -castigat per Ciro-, una ventolera impressionant es va endur els núvols amenaçants i els nostres temors que la pluja ens condemnés a no poder-nos moure del terreny enfangat on havíem aparcat. La tornada a casa ens va ensenyar com de bé estem a fora, voltant pel món.