Aquest passat cap de setmana, el de la consulta a Arenys de Munt, he estat pels volts de Castelló amb en P de Granollers compartint vivències amb una família valenciana que ens hi ha convidat. La R i en B, juntament amb els seus fills i treballadors porten una empresa pirotècnica familiar que, malgrat estar a punt de fer un salt quantitatiu important pel que fa al seu volum de negoci, combinen les tècniques artesanals amb les noves formes de fer. L’experiència ha estat fascinant.

Dissabte al matí vam ser a la fàbrica, si és que es pot dir d’aquesta manera… És l’espai on fabriquen, de forma artesanal, la pólvora, les metxes i la resta d’artilugis pirotècnics amb què treballen. Es tracta d’un gran espai a l’aire lliure, a les afores d’un poblet aprop d’Onda, format per diverses casetes de formigó ben tancades i segellades, dins de les quals hi ha els diversos espais on fabriquen i emmagatzemen el material. Tot i que aquest dia l’activitat laboral estava aturada, un es pot fer la idea de com és el procés de fabricació artesanal tant de la pólvora com dels elements pirotècnics que usen en castells de focs, mascletades i altres manifestacions de la cultura traquera tradicional. Caseta a caseta, en B ens va anar explicant, apassionadament, com treballen. Com en tot, a vegades les coses són més senzilles que no semblen. Per exemple, ens va explicar, rient, que les palmeres dels castells de focs s’aconsegueixen barrejant la pólvora amb diferents elements naturals (ells les fan amb arròs)…

També ens va mostrar tot tipus de màquines velles, de ferro, amb què treballen. Vam veure una espècie de bidó de fusta, ple d’unes boles de bronze amb què es fa el polsim, combinació de nitrat de potassi i carbó, que després, barrejat amb el sofre, servirà per fer la pólvora explosiva. També ens va mostrar el giny que tenen per premsar bé la pólvora dins les carcasses. La joia de la fàbrica és una màquina, feta amb peces d’altres màquines, semblant a un teler, que el seu sogre va fer per tal de fabricar i emmagatzemar grans quantitats de metxa. Ens va explicar que hi ha molts tipus de metxes (sobre la base dels fils de cotó banyats amb pólvora) i com es pot fer per retardar la velocitat de cada metxa…

Tot dinant, el fill em va comentar que gràcies a les noves tecnologies, havia incorporat uns masclets -ell els anomenava “morters”- com els que s’utilitzen en la Tronada de Reus en els seus castells de focs. M’explicà que s’havia baixat la informació sobre aquesta tradició reusenca d’Internet i que, inspirant-s’hi, havia fet fer a un amic seu torner els cilindres de ferro foradats que ara utilitza amb normalitat en les seves disparàs. Me’ls va ensenyar i em va comentar que estava al·lucinat en la manera com petaven i, especialment, el bolet de fum que feien una vegada acabaven d’esclatar.

El mateix dissabte al vespre vam acompanyar al B a disparar un castell de focs per a uns nuvis que es casaven. Per a sorpresa nostre, en B utilitza caixes xineses per a aquest tipus d’esdeveniments. La pirotècnia està, com moltes altres indústries tradicionals catalanes, sofrint els embats de l’economia xinesa, que importa tot tipus de materials a un preu ridícul. Per això, a en B li surt més a compte, davant un públic no especialista, disparar aquestes caixes de cartró que li costen quatre duros i produeixen un bon efecte. El preu al que les venen és increíblement barat pel foc que disparen. El castell de focs consistí en set bateries xineses, dues carcasses d’inici i final i unes lletres enceses amb els noms dels nuvis. 4 minuts de focs per 1.200 euros, més o menys. Un espectacle ofert com a servei per una empresa dedicada a l’organització d’un casament en un del llocs de més alt standing de Castelló, encès de forma automàtica, amb una màquina-ordinador.

 

El vam ajudar a muntar el castell de focs mentre ens explicava curiositats d’aquest aspecte del seu negoci. En aquests espectacles, ens digué, el pirotècnic és més electricista que cap altra cosa. A mi, personalment, el castell de focs no em va agradar gens ni mica, el so em semblà massa enllaunat. Ara bé, entenc perfectament que als nuvis ja els serveixi per aconseguir l’efecte que busquen… i que per a l’empresa pirotècnica li suposi uns bons ingressos per una nit de feina.

L’endemà, diumenge al matí vam anar a Nules, a les festes d’un barri, on en B estava preparant una mascletà. L’altra cara de la moneda. Vam arribar mentre en B estava muntant la corrua de cordes que subjecten els mascles. Cap caixa xinesa a la vista i cap intenció, segons ell, d’utilitzar-les en aquest tipus d’ocasions. Una xiulada del públic pot suposar perdre prestigi. I en B i la resta de treballadors, en aquestes disparàs se la juguen. No poden ni volen fallar davant els seus. I per això miren de fer coses noves. Mentre esmorzàvem ens va demanar si volíem ajudar-lo a llançar els mascles de la I Mascletà Manual, un invent que s’havia empescat especialment per aquesta festa.

 

Consisteix en el llançament al terra de centenars de mascles (de categoria III i potencia 4) de forma manual per part d’unes deu persones, totes elles del barri, que posades de dos en dos, els van encenent amb l’ajuda d’una bengala. En P, que té ànima de coueter, hi va participar. Jo em vaig acontentar amb fer-ne fotografies i escoltar la brutal simfonia de trons. L’objectiu és crear una petita mascletà, amb un determinat ritme, prèvia a la mascletà gran, la que està penjada en cordes. La cosa va estar força bé i fins i tot la R, en veure que en algun moment el ritme baixava, no va poder estar-se d’aparèixer per allà a incrementar el ritme de llançaments. El conjunt de la mascletà manual i la de corda va ser brutal. I vista d’aprop, sense multituds, la cosa proporciona una experiència força potent. En B va acabar en braços dels festers, aclamat.

Dos mostres ben diferents d’un tipus de cultura, la cultura pirotècnica valenciana, que viu a cavall entre dues pirotècnies de proximitat ben diferents. Per una banda, els espectacles de petit format, amb materials barats, produïts molt lluny d’aquí. I per l’altra manifestacions culturals tradicionals o no tant, inserides dins un context festiu molt concret, fetes amb materials produïts ben aprop d’allà on es disparen i que es basen en una relació de proximitat i el contacte directe entre els pirotècnics i els festeres que l’encarreguen.