Dimarts passat, 29 de setembre, va ser sant Miquel. Fa temps que estic intrigat per conèixer les característiques d’aquest personatge, tant popular a casa nostra i tant ric en continguts. És un dels sants més interessants i un dels que em té més encuriosit. Volia escriure un article sobre això aquesta setmana però un imprevist encostipat agafat a Reus durant les festes de Misericòrdia m’ha tingut uns dies fora de joc. Ara que els esternuts i els mocs van de baixa, i tinc el cap una mica més fred, en deixo uns breus apunts i sobretot, dues imatges que evidencien que el prototip de personatge no és exclusiu del cristianisme.

Sant Miquel és una de les divinitats cristianes més presents a casa nostra, i no només en forma d’imatges a les esglésies: aquest sant també és present en l’imaginari i ha donat peu a moltes escenificacions parlades de carrer, en què un àngel (o més) intenta aturar als diables o al drac, una representació que la veu popular converteix en la lluita del Bé contra el Mal. Aquesta divinitat es representa d’una forma ben curiosa: es tracta d’un home alat que, amb una llança a les mans, és representat aixafant un altre home. És un home-ocell que aconsegueix sotmetre a un altre home això si, diferent -en aspecte- al sant.

En aquesta imatge, presa a l’església cristiana de Cabacés (el Priorat) l’any 2008, es veu clarament com aquest home aixafat és d’un color de pell diferent al del que apreta per dalt. És la representació cristiana d’aquest prototip de divinitat: l’home-àngel és sant Miquel, el príncep dels exèrcits de Déu, i el pobre desgraciat cornut que és a sota és un diable, o sigui, el Mal.

 

Quan l’any 2007 vam ser a Nepal, em vaig adonar que allà també hi havia un prototip de divinitat semblant. En aquest cas una dona que posa els seus peus damunt el cap d’una altra dona -i també diferent. La imatge fou presa dins un temple buddhista de Kathmandú l’any 2007 i correspon a un detall d’aquesta divinitat del panteó buddhista tibetà, un dels més extensos del món.

Ara, per fer aquest apunt, fullejo el llibre “Gods and Goddesses. An ilustrated account of Hindu, Buddhist, Tantric and Tibetan deities” i m’adono que aquest prototip no només és present entre les divinitats tibetanes, amb diverses manifestacions, gènere i noms, si no que també ho és, i molt abundantment, entre les hinduistes.

 
(Divinitat a l’Stupa de Boudha, Kathmandú)

Una pista interessant per iniciar una comparació seriosa entre totes aquestes representacions, mediterrànies i asiàtiques, que permet analitzar els continguts d’aquest prototip de divinitat al que pertany el nostre sant Miquel. Ho deixarem per quan Madrid sigui ciutat olímpica…