Els dies següents van servir per recollir alguns apunts i dades importants sobre el model de festa de Sant Antoni en aquestes comarques del nord de Castelló, i especialment a l’Alcalatén. L’endemà al matí, després de visitar el Museu de la Ceràmica de l’Alcora i de trobar-nos una estona amb una amiga alcorina, ens vam dirigir -passant per Les Useres i Atzeneta del Maestrat- fins a Vistabella, un petit poble situat a 1.200 metres d’alçada i porta d’entrada -per darrera- al massís del Penyagolosa. Com que les baixíssimes temperatures no aconsellaven dormir a la furgoneta, ens vam instal·lar a una casa rural per passar la nit.

El Penyagolosa és una muntanya imponent, preciosa, que per la seva cara nord té fàcil accés, però que per la del sud es precipita -des el cim- a través d’unes parets verticals impressionants que la fan força inaccessible (excepte pels escaladors). Nosaltres vam accedir al cim, de 1.800 metres, pel nord, per l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, destí del famós peregrinatge de les Useres i ventre de l’espiritualitat ancestral associada a la muntanya.

El cim del Penyagolosa vist de lluny, des de Vistabella

Hi vam pujar per Pegunta, un barranc amb una flora excepcional i magníficament senyalitzada mitjançant uns plafons de fusta molt ben integrats al lloc. Allà vam aprendre, entre altres coses, que el vesc és una planta molt abundant en aquesta zona i que, temps enrere, aquell magnífic bosc havia estat un indret on, furtivament, es fabricava pega amb resina de pi. L’ascensió fins al cim és fàcil, però el tram final es va tornar infernal perquè vam haver d’afrontar-lo sota un vent gèlid fortíssim, del nord, que quasi ens impedia avançar. Un clar preludi del temporal que feia dies que anunciaven.

Panell informatiu al Barranc de Pegunta

A Vistabella vam conèixer una interessant -i pel que sembla relativament nova- pràctica festiva, que enllaça perfectament les festes de Nadal amb les de Sant Antoni. Abans del 25 de desembre van al bosc a buscar un pi i el planten davant l’església. Durant totes les festes de Nadal, el pi roman ben dret i s’engalana amb lluminàries, fent així d’arbre de Nadal i d’escenografia de tots els actes nadalencs al poble, com l’arribada dels Reis. Dies més tard, quan s’apropa la festa de Sant Antoni, pels volts del 17 de gener, el tallen i fan servir la llenya per fer la foguera gran, la de la plaça de l’església. Una pràctica de reciclatge festiu molt interessant que, de fet, existeix -més o menys amagada- en d’altres poblacions de la zona i de més enllà, des de les barraques de les santantonades dels Ports i Maestrat i fins a la monumental foguera de Canals, totes elles fetes a partir d’un arbre central anomenat “maio”, el major.

Pi de Nadal de Vistabella, 2017

L’estada a Vistabella i les caminades pel Penyagolosa em van fer pensar que el model de la festa de Sant Antoni en els pobles d’aquesta comarca, l’Alcalatén, així com en d’altres comarques del Nord de Castelló (els Ports, l’Alt Maestrat, la Plana Alta, etc), difereix una mica del model catalunyès i mallorquí (els Tres Tombs  i les Beneïdes), tot i que el ritu que hi opera és el mateix: la benedicció dels animals de feina (bàsicament cavalls i, muls i ases) i, més modernament, dels animals de companyia. La principal diferència és que la cercavila amb els animals -aquí coneguda per “matxà”- es fa de nit, la vigília, sempre al voltant d’una foguera gran i d’altres de més petites repartides pel poble, mentre que, en l’actualitat, a Catalunya i a Mallorca la cavalcada té lloc de dia i generalment sense presència de foc.  Aquest model també es diferencia de les festes de Sant Antoni del Matarranya i de la comarca dels Ports perquè no hi ha ni representació teatral ni presència de dimonis.

   Matxada a l’Alcora, 2017

La seqüència de la festa és més o menys la mateixa a tots aquests pobles, amb algunes particularitats i variacions locals. Els dies anteriors, es va al bosc a buscar el brancatge verd i la llenya -quasi sempre argelagues i pi- que serveix per a fer les fogueres. En alguns pobles la llenya s’entra al poble de forma ritual, arrossegada per cavalls, sovint s’arrossega un pi sencer. La nit de la vigília -o el dissabte més proper- es fa la “matxà”, que té per objectiu donar tres tombs als animals al voltant del foc. La comitiva de la matxada està encapçalada pels majorals -els organitzadors de la festa- que duen el guió o penó del sant. Darrera seu hi van els animals equins, cavalls (originàriament “matxos”), ases, someres i mules, així com altres animals domesticats. La comitiva volta pel poble visitant totes les fogueres de barri, carrer o plaça que els veïns han preparat. Quan la comitiva arriba a la foguera, els veïns els donen la benvinguda i els conviden a beure vi i moscatell amb barral i porró de vidre, i a menjar tot tipus de pastes i coques dolces.

Matxada a l’Alcora, 2017

Els propietaris dels animals i els majorals saluden als veïns i donen tres voltes a la foguera amb els animals, que tot sovint són reticents a acostar-se al foc. Com que no hi estan avesats (en aquests pobles els animals només passen pel costat del foc una vegada l’any), se’ls ha de cansar hores abans. La matxada acaba amb l’entrega als propietaris dels animals d’uns pans o pastes dolces de caràcter ritual, anomenats “prims” o “rotllos”, que al seu torn els donen a les bèsties amb la creença que tenen propietats protectores. En alguns llocs fan un concert o ball per cloure la nit. Els animals són beneïts just abans de començar la matxada, però si el poble és molt petit o no hi ha mossèn, el ritu es desenvolupa igualment però sense l’aspersió d’aigua, que generalment es reserva per a beneir els pans i no pas els animals. L’endemà al matí té lloc la missa i una processó amb la imatge del sant. Durant els dies que dura la festa hi ha curses amb els animals i jocs tradicionals, com el “trencaperols” (el que a Catalunya anomenem “trencar” l’olla), del que en vaig poder recollir uns interessants apunts.

Olla d’Atzeneta del Maestrat, 2017

Anomenat “trencaperols”, “trencà de perols o d’olles”, aquest joc el fan en quasi tots els pobles però és a Llucena on les tradicionals “olles” tenen més fama, per ser moltes les olles de terrissa que es posen en joc, que es “tiren” i per ser les olles més grosses del que és habitual. Fins no fa gaire -això m’ho va explicar a Llucena un noi més jove que jo- a dins de les olles, com a premi, s’hi posava un animal viu. Aquell noi em va dir, rient, que encara tenia ben fresc el record d’una vegada quan, essent petit, li va caure una gallina a sobre després de trencar l’olla amb el bastó. Desconec si la pràctica de posar animals vius dins les olles del joc de trencar l’olla havia estat, en el passat, una pràctica generalitzada a tot el país, però no m’estranyaria gens. Gallines, conills i altres animalons domèstics han estat tradicionalment habituals en tot tipus jocs  festius, si sap que com a reminiscències de sacrificis.

Avui, dins les olles de Llucena hi posen coses ben diverses: des d’un paper que val per un animal, fruites seques, confetti, cendra o farina (la olla considerada “dolenta”) i tot tipus de llaminadures i petits regals, molts dels quals són aportats per la mateixa gent del poble que col·laboren amb la tirada d’olles. El costum de regalar un animal viu com a premi subsisteix, però ja no es posa dins l’olla sino que s’entrega al xiquet o xiqueta que ha aconseguit trencar el perol amb el bastó. Malhauradament, per culpa de la nevada que va fer suspendre moltes festes, no vam poder anar a veure cap de les trencades d’olla que teníem previst visitar i no vam poder recollir més dades, tasca que sens dubte reemprendré quan comenci a treballar en el llibre de les festes amb terrissa.