A finals de juliol, quasi tots els camps de blat de l’Empordanet ja són segats. Ara la palla s’ajau al damunt dels camps embolicada en grans bales rodones, disposades talment com les notes d’una partitura musical tel·lúrica. Hi ha, però, encara algun tractor que embala la palla d’algun camp que ha quedat per fer i també qui ja passa el rasclet.

Quan els tractors dels pagesos surten dels camps per tornar a casa, alenteixen la circulació de les carreteres asfaltades que travessen l’Empordanet en tots sentits i per les que aquests dies hi transiten sobretot els cotxes de visitants francesos i holandesos, vinguts des dels seus països, àvids de sol, platja i mar. Hi ha, almenys, dues velocitats: la dels que viatgen a tota velocitat per aprofitar al màxim el poc temps lliure del que disposen i la dels altres, que es mouen al ritme del treball al camp. Quan deixen la carretera principal i transiten per una d’aquestes carreteres secundàries sense asfaltar que connecten els petits pobles de segona línia, els tractors dels agricultors empordanesos aixequen una gran columna de pols que, pel que sembla, va molt bé pels cultius.

D’empeus només queda algun camp d’userda ben verda, que tot just ara comença a florir. I tot el blat de moro, transgènic, que ja rosseja per dalt i que, per baix, comença a gestar el seu fruit groc, la panotxa que, encara amagada i amb cabellera, sembla ben bé l’esperit de la planta. El rec dels camps de blat de moro és, juntament amb l’atenció als horts, la principal ocupació dels pagesos empordanesos en aquesta època de l’any. Amb casolanes màquines a motor succionen l’aigua dels recs i, a través de mànegues o canalitzant-la en solcs fets per ells mateixos, la reparteixen pels camps. No es pot regar sempre que es vol sino només quan toca, a través d’un sistema pactat entre tots amb anterioritat i que sovint és font de conflictes.

Les pomeres, per la seva banda, ja han començat a treure el seu fruit, petit i verd encara. Centenars de caixes de fusta i de plàstic esperen apilotonades al costat dels camps i les carreteres a ser omplertes. Les pomes també són l’objecte de desig dels milers d’ocells que aquests dies volten esvalotats amunt i avall, sobretot a l’aurora i al capvespre. Unes grans malles protegeixen les pomeres dels ocells però també dels estralls d’una possible pedregada sobtada. I és que els pagesos no se’n fien ni un pèl del temps perquè, malgrat ser en territori de tramuntana, més val prevenir els efectes d’aquesta xafogor insuportable que ara tot ho embafa i que ens fa, a tots, una mica previsibles.

I és que aquests dies tothom en parla, d’ella . Talment com si d’aquesta manera contribuíssim a crear la tormenta que anuncien per aquesta tarda: les quatre dones del poble, que cada nit després de sopar surten al carrer a fer xefles, sempre amb els mateixos vestits i converses. I en C, que va amunt i avall amb la seva moto, de casa seva a l’hort, sense camisa i un puro a la boca. I la P, que surt tot just cinc minuts darrera seu, amb la bicicleta i el seu davantal blau, també en direcció a l’hort per arreplegar alguna cosa per sopar. O la V, que tot el dia jau sota l’ombra llegint revistes. O la M, que dia si dia no, rega les plantes de casa seva amb una galleda blava…