L’altre dia, un dia després que marxés l’expedició dels castellers de Vilafranca, vam anar a entrevistar a en Dawood Dalvi, un historiador local, de Thane, perquè ens expliqués alguna cosa més sobre l’origen de les piràmides humanes índies. Primer el vam anar a cercar al col·legi on suposadament feia classes encara, i des d’allà ens van posar en contacte amb ell, que ens va convidar a visitar-lo a casa seva…

Quina diferència -en el tracte, en la rebuda, i en la predisposició a xerrar- entre el senyor DD i el maleducat d’en J, a qui havíem entrevistat dies enrera! En DD ens va rebre a casa seva, una modesta casa al costat d’una mesquita, en un barri del centre de Thane. En J, en canvi, ens havia rebut a la seva oficina, on ens va fer esperar tres hores i encara gràcies, perquè semblava -per la seva cara- que ens estigues fent un favor… La qüestió és que en DD ens va acollir sorprès per la nostra no esperada arribada i amb un sincer i gran somriure a la boca. Al final de la trobada ens va confessar que estava molt content perquè creia que havien estat els déus els qui havíen volgut que coincidíssim per intercanviar punts de vista.

Després de xerrar sobre qüestions intrascendents, d’explicar-li qui erem i que estavem fent i de parlar una mica de tot, vam entrar a abordar el tema pel qual l’havíem anat a veure. En DD ens va explicar tres coses que no sabíem sobre el costum de fer piràmides humanes: que la tradició dels govindes és originària de l’estat de Karnataka; que la primera referència escrita que se’n té és del 1728 i que en l’actualitat de govindes n’hi ha no només a Mumbai i Thane sino també a tots els pobles i ciutats de Konkan, un espai geogràfic que comprèn quatre districtes: Thane, Alibag, Ratnagri i Sindu Durga, però que també se’n fan a altres llocs de l’estat de Maharastra i fins i tot al de Goa. EL seu to i les mirades dels que eren amb nosaltres a la sala evidenciaven que aquell home sabia el que es deia i que era una persona molt respectada, una veu autoritzada.

Efectivament, segons en Dawood Dalvi, els govindes sembla que són originaris de l’estat de Karnataka i que van ser importats des d’allà per un home, Shamagi Naik Kare, que tornava a casa per visitar la familia. La primera referència escrita que es té d’una actuació de govindes a Konkan és del 1728 al poble d’Adiware, aprop de Ratnagri. A partir del segle XIX, la tradició del Dahi Handi s’expandeix ràpidament des de Konkan fins a la resta de l’estat de Maharastra i arriba a Mumbai al segle XX, de la mà de la gent de Konkan que anava a treballar a les fàbriques de cotó dels anglesos. A Thane, lloc on els govindes s’han fet més famosos, l’”apropiació” de la festa per part dels liders polítics locals, amb l’aparició de premis en metàlic i del factor competició -que han provocat una expansió sense precedents de colles de govindes i l’enlairament de construccions cada vegada més altes- són molt recents, de principis del segle XXI, no tenen més de 15 anys.

També ens va explicar el que ja intuïa, que els govindes neixen en el si d’una cerimònia veïnal i que poc a poc agafen la dimensió actual. Ell ens en va donar però, alguns detalls interessants. La forma tradicional de la pràctica castellera india, encara vigent en molts indrets, la protagonitza un grup de nens i nois amics o familiars anomenats govindes, d’un mateix barri o veïnat, que miren de trencar una olla que és situada a certa alçada. Els adults tracten d’impedir que ho aconsegueixin llançant-los aigua des dels balcons. Si aconsegueixen trencar l’olla, els nens visiten porta per porta les diferents famílies del veïnat o poble i per aconseguir la seva recompensa o premi: una delícia local anomenada Dahi Poha o Dahi Kala, feta a partir d’una barreja entre iogurt i arròs sec trinxat amb sucre, que a vegades també pot incloure talls de cogombre.

Per cert, la nostra trobada amb el professor va generar tanta expectació que a mitja entrevista (perquè algú els havia trucat…) van aparèixer primer un periodista i després un fotògraf, que ens van entrevistar i fotografiar mentre menjavem una porció de Dahi Kala que ens havia preparat la Bharati, la dona que des de l’escola ens va posar en contacte amb el professor. L’article, que versava sobre la feina que estem fent a l’India i sobre la nostra trobada amb el professor DD, amb la foto, va aparèixer l’endemà als diaris locals. A en Dawood i la resta de persones que va ser a la xerrada també els va sorprendre molt alegrement que gravéssim l’entrevista pel documental en Marathi, la llengua local.