La Dansa de la Mort no és una pràctica festiva exclusiva dels catalans ni de la tradició cultural cristiana. Moltes són les cultures que han generat manifestacions artístiques en què un conjunt més o menys extens de balladors vestits d’esquelet, executen una dansa que expressa un dels misteris més enigmàtics i trasbalsadors de l’existència humana: la mort. Una d’elles és la tibetana.


La cultura tibetana, ja sigui expressada en manifestacions culturals produïdes en el mateix Tibet o bé en països de la seva àrea d’influència -com el Nepal, Buthan o Mongòlia- disposa d’una mena de ball molt semblant a la nostra Dansa de la Mort. Jo mateix, en les meves estades al Nepal, he estat testimoni d’aquesta dansa en dues ocasions: l’any 2001 en el marc del festival Mani-Rimdu, que té lloc al mes de novembre monestir de Tengboche, i el 2007, en el marc del Losar tal i com es celebra en el monestir de Shechen, al barri tibetà de Kathmandú, Boudha.


Una de les primeres característiques de la dansa de la mort tibetana és que, a diferencia de la catalana, els dansaires vesteixen amb un mono de color blanc, damunt del qual hi ha pintada en vermell la figura d’un esquelet i duen la cara coberta amb una màscara també blanca que figura un crani humà. La dansa forma part de les representacions sacres o chams pròpies d’una religiositat sincrètica entre el budisme i la religió anterior, el bon-po, i sempre es representa a l’interior dels monestirs lamaístes tibetans. Els esquelets humans s’anomenen Dur-bdag (o Chitipati) i el seu deure és assistir a Yama, el Senyor de la Mort.  Se’ls considera unes divinitats protectores menors. Hi ha diverses variants del ball, en funció de la festa en què apareixen i de les funcions i atributs que tenen, així com en funció de quina sigui la branca del buddhisme que la posa en escena. Les dues representacions que jo vaig veure eren, efectivament, una mica diferents.

La primera dansa de la mort que vaig veure va ser durant l’impressionant i llarguíssim Mani Rimdu, la festa que es fa dins el monestir de Tengboche, a quasi quatre mil metres d’alçada, pels volts de la lluna plena de novembre-desembre. Quan acaba el quart acte d’aquesta singular representació, apareixen dos balladors vestits d’esquelets humans (anomenats Dur-bdag) que evolucionen al so d’una espècie de cornetes fetes amb òssos humans. Cada un dels balladors subjecta un pal i els dos pals estan units entre ells per un fil del que penja un ninot de roba amb forma humana. Com si fos una espècie de titella, els dos esquelets van movent la figura sacsejant els pals amb força fins que acaben simulant que li donen mort, moment en què apareixen dues màscares negres que s’enduen el ninot.

L’altre variant dansa de la mort la vaig poder veure a Kathmandú, durant el Losar o festa de cap d’any tibetà, a l’interior del monestir de Shechen. El ball forma part d’una llarga i complexa cerimònia que té per protagonista un petit ninot vermell amb forma humana fet de mantega, nuu i amb un gran penis, i encadenat pels peus i el coll. El ninot representa tots els obstacles que l’ésser humà ha de superar per assolir l’il·luminació i també a l’any vell que s’acaba. Després d’unes hores de balls de màscares apareixen quatre dansaires amb el cap cobert amb una màscara de crani blan i uns vestits també blancs que representen els òssos d’un esquelet. Els balladors agafen el ninot i el posen al mig del mandala que hi ha dibuixat al bell mig del pati per tal que, moments més tard, sigui destruït. La interpretació de la simbologia d’aquest segon ball és encara més complexe que l’altre perquè aquí sembla com si els esquelets balladors vagin “camuflats”: duen les calaveres petites de damunt del crani tapades amb peces de roba (blava a la foto), part del cos cobert amb cintes de colors i unes orelles de paper amb els colors de l’Arc de Sant Martí.


En aquestes dues versions del ball sembla clar que, més enllà de formar part d’una seqüència ritual d’un relat religiós -en aquest cas buddhista-, el que es vol comunicar és que, davant la mort, l’home no és res més que un ninot subjecte a les seves exigències.