La primera de les parades festives la fem a Algaida, on el dia 15 es celebra la festa de Sant Honorat. Arribem a mitja tarda i truco en T, bibliotecari local, que ha documentat abastament els Cossiers. No hi és, però preguntem a algunes persones que estan fent els foguerons a la plaça i ens assenyalen una casa. M’hi acosto. Hi ha una munió de gent preparant les xulles i llonganisses per la torrada del vespre. En T està enfeinat i em diu que cal que parli amb en F, l’actual president dels Cossiers, però que no arribarà fins al vespre.

Passem la vetlla de la festa documentant la preparació i encesa dels foguerons, la cercavila d’inici, les menges, el ball de bot i torrem el porquí als focs fins que es fa tard.

Ens hi acompanya en R, que m’ha contactat per Internet -pel que sembla segueix festes.org- i que ens explica algunes de les particularitats de la festa. Parlem de Sant Antoni i es mostra sorprès quan li dic que les beneïdes mallorquines són els mateix que els Tres Tombs catalunyesos. Els anys de recerca i anàlisi continua dels elements del ritus santantonià em permeten fer afirmacions que per mi són òbvies però que, pel que sembla, no tothom veu. Més tard aconseguim trobar-nos amb en F, que ens explica algunes de les coses que sap dels Cossiers. Xerrem una estona però es fa tard i ens emplacem a veure’ns demà al matí al local de l’OCB, des d’on surten els dansaires. La nit la passem al pàrquing del monestir de Cura, entre una impressionant boira espessa.


L’endemà al matí, 16 de gener, som els primers en arribar al local de l’OCB, on els Cossiers s’acaben de vestir. Parlem amb algunes de les persones que van recuperar la tradició i ens n’expliquen alguns detalls interessants. Tothom afirma que no se sap d’on venen ni quina és la funció que el ball devia fer antigament. No n’hi ha notícies escrites gaire antigues, la qual cosa fa pensar que devia ser un ball popular, propi dels que no surten mai als papers escrits o sigui, dels que estaven al marge de la oficialitat.


Encara ara no veig del tot clar què devien ser els Cossiers abans d’esdevenir el ball actual. En circulen diverses teories, però cap no m’acaba de fer el pes. Jo crec més aviat, per alguns detalls formals de la indumentària actual -com la presència d’alfàbrega i la murta, els picarols- i pel ritme tant marcat de la música, que devia ser una espècie de ball xamànic. Els que ens interessa especular sobre els orígens -i per tant més enllà de la història escrita- de les manifestacions festives, els que ens agrada imaginar com devien ser les coses abans de l’abans que algú ho recollís per escrit, només podem agafar-nos a la forma actual i comparar-ho amb manifestacions culturals semblants d’altres indrets del món on encara es viu totalment de l’agricultura. Tot això -és clar- malgrat l’acadèmia i els antropòlegs de despatx, que sempre intentaran persuadir-nos de que el que pretenem fer és una aberració sense sentit. Que no hi tenim dret. Que no és ni rigorós, ni útil, ni prudent, ni tant sols interessant. Que només podem fiar-nos d’allò del que en trobem referències escrites. I que només podem intentar comprendre quina funció fan els cossiers actual. Si, ja ho sé. Doncs malgrat ells, i malgrat tot, a mi m’agrada fer-ho. I ho faig sempre que puc, encara que sigui amb el risc de no ser ben vist pels acadèmics. Perquè bona part de la cultura popular es sustentava en la transmissió oral.


Així que, aquí va. No sé perquè però quan veig els Cossiers em venen al cap un tipus de xamans – els jhankris- que he vist diverses vegades al Nepal. Es tracta de diverses persones que estan sota els efectes de substàncies embriagadores (desconec exactament quina), duen un tambor característic, picarols, un barret amb flors al cap. Ballen pels carrers en determinades festes populars i tradicionals, evolucionant sense un recorregut fixat, visitant les cases dels que els ho demanen, on executen una sèrie de pràctiques, càntics i balls, relacionades amb l’endevinatòria i la medicina popular. Sobre aquest tema es pot consultar el meravellós llibre “Shamanism and Tantra in the Himalayas“. Va ser una de les millors adquisicions del meu darrer viatge al Nepal.


Els xamans nepalesos tenen una casa fixe (la seva) que els serveix per passar visita a la gent que requereix dels seus serveis remeiers. Són metges de l’ànima i guareixen malalties amb mètodes incomprensibles per la ciència moderna. Sovint ni tan sols cobren pels seus serveis. En el darrer viatge al Nepal vam tenir la oportunitat d’anar a veure el Shamanistic Studies and Research Centre, i vam conèixer en M, un xaman en actiu amb qui vam estar conversant durant diverses hores, comparant aspectes de la cultura catalana amb la seva. La cosa fou interessantíssima i no trobàvem l’hora de marxar. Li vaig explicar diverses pràctiques que a mi em semblen xamàniques i que avui trobem en algunes festes catalanes (com la crema de la fia-faia, o el tió, per Nadal) i em va dir que -tot i no conèixer-les prou- pel que li explicava semblava que si, que podrien haver estat pràctiques xamàniques.


El tema dels xamans és molt interessant i crec que ha estat poc estudiat a casa nostra. Vull dir que del xamanisme català ningú en parla amb rigor i detall. Perquè no n’hi ha gaires rastres escrits. Jo sempre penso el mateix: si el xamanisme està tant estès arreu del món, també degué estar present a casa nostra, no? Potser caldria emmarcar els anomenats “bruixots” i “bruixes” en aquest xamanisme autòcton i parlar-ne seriosament, deixant de banda les visions naïfs que circulen abastament des de fa temps. No es pot parlar de xamanisme sense entendre els estats alterats de la consciència i la realitat provocats per la ingestió de substàncies psicoactives, els enteògens.

Jo tinc clar que en el passat hi hagué xamans als Països Catalans i, també -i encara que sigui difícil trobar-ne- en l’actualitat. Precisament ara fa un temps, l’estiu passat a Vilanova de Meià, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-ne un que encara exerceix, en JP, que precisament es diu “de Can Xaman”. El vam trobar recollint trufes i bolets quan ens vam despertar, al costat d’una ermita on havíem aparcat, hi vam estar parlant llargament. Va demostrar un extraordinari coneixement de les plantes i els seus usos medicinals, i ens va mig explicar -una vegada superada la recança inicial- alguns dels seus mètodes. Vam quedar acollonits. Algú hauria de contactar-hi i entrevistar-lo perquè aquest home és un pou de saviesa popular.

A Algaida, seguim els Cossiers primer en les seves evolucions pels carrers i després dins l’església. Acabat el ball de l’Oferta, surto i em dirigeixo fins al local de l’OCB, on he quedat amb el noi que fa de dimoni. El fotografio mentre es canvia i xerrem -distesament- sobre les particularitats del seu paper i funcions dins la festa i el ball. Quan ha acabat de posar-se la careta em diu que ha de marxar i surt esperitat fins la rotllana que s’ha format fora l’església, on els Cossiers faran la seqüencia final dels balls.

Al mig de la rotllana -i com una mosca enganxada al dimoni- hi deambula un fotògraf a la recerca d’una bona imatge. És una constant en moltes festes i, pel que veig, també aquí a Mallorca. Àvids d’obtenir bones perspectives sovint obstaculitzen les evolucions del actuants. Pel simple fet de portar una càmera es creuen que poden posar-se pertot. Molts no crec ni que s’adonin que molesten. La N també ho veu, incrèdula, i, mentre ho estem comentant, m’adono que el dimoni li fot un parell de garrotades (amables, això si) amb el pal que porta, deixant-li clar que allà no hi pot ser. Aquesta és, precisament, una de les funcions del dimoni dels Cossiers actuals.

A les 3 hem de ser a Capdepera, així que sortim espetegant i no tenim temps d’acomiadar-nos de ningú, excepte d’en T, amb qui ens trobem de casualitat de camí a la furgoneta. Diu que m’enviarà escanejat tot el que té sobre la recuperació dels Cossiers d’Algaida (ja ho ha fet). Tot i que s’endevina que els Cossiers actuals són molt diferents dels antics, per les formes i funcions, em sembla encara apreciar, en les seves evolucions i el seu enigmàtic ball, un cert poder terapèutic sobre els que els miren.

La idea d’associar cossiers actuals amb xamanisme pot semblar estrambòtica però no ho és tant si un té en compte dues coses. Una: que abans que els hospitals arribessin, els guaridors autòctons de temps passats (dins dels quals hi hauríem d’incloure els xamans), anaven casa per casa amb els seus ritus de sanació (alguns d’ells dansats). I dues: que la tendència a la recreació d’oficis en procés de desaparició sembla una constant en la dinàmica festiva de molts indrets, tant en l’actualitat com en el passat. En aquest sentit, podria molt ben ser que, estan l’ofici (de xaman) en desaparició, els darrers practicants el volguessin preservar a través de la festa, lloc on han quedat fins als nostres dies.

La festa de Sant Honorat d’Algaida actual segueix el model de festa hivernal: foguerons, torrada i balls populars al carrer. Però em fa l’efecte que és el que queda d’una festa de Sant Antoni. Vull dir que intueixo que antigament la festa estava dedicada al sant del porquet però que amb els anys, per motius que desconec, s’avançà la data, es substituí l’advocació per la de Sant Honorat, desaparegueren els dimonis i s’hi afegiren els Cossiers. En fi, no em correspon a mi investigar aquest tema (només els historiadors locals poden aportar més dades per confirmar-ho o desmentir-ho).

Pots trobar l’article que vaig fer de la festa d’Algaida per a festes.org aquí i les especulacions al voltant del significat i origen dels Cossiers aquí.