La festa de Sant Antoni és, sens dubte, la festa més popular de l’Illa de Mallorca, especialment als pobles de la costa de llevant. En els darrers anys, la festa està experimentant un boom sense precedents i en l’actualitat es celebra arreu, fins i tot en pobles on la festa havia desaparegut. Una d’aquestes poblacions on la festa ha reviscolat amb força és Capdepera, on s’ha implementat un model centrat en -a més a més de foguerons i beneïdes- en les evolucions de dos dimonis.

Arribem a Capdepera uns 45 minuts després de deixar Algaida, en direcció nord-est. Truco en Q, actual president de l’Obreria de Sant Antoni, l’entitat que s’encarrega d’organitzar la festa, i amb qui previament vaig contactar per correu electrònic. Ens rep amablement i amb sorpresa de veure com uns catalunyesos s’interessen per la seva festa. És als baixos d’una casa particular on l’Obreria està celebrant un dinar multitudinari. Després d’explicar-me com es desenvolupa l’acte que hem vingut a veure, em diu si vull veure els dimonis. Li dic que si. Em fa entrar a la casa i pujo fins una habitació on, jaient damunt un llit, hi ha dues màscares.

En moltes localitats mallorquines (com Artà, Manacor i Capdepera) només poden fer de dimoni determinades persones de determinades famílies. És un paper que passa de generació en generació per tradició familiar. Crec que aquesta és una bona solució per afrontar el boom de popularitat que estan experimentant certs elements en algunes festes. Aquí queda clar: hi ha papers reservats a determinada gent, un privilegi només reservat a algunes famílies. (M’expliquen que antigament això no era així i que ningú volia fer de dimoni perquè estava mal vist). Es podria argumentar que això va en contra del concepte de popular inherent a moltes festes tradicionals, que impedeix l’accés de molta gent a la festa, i és veritat. Però almenys resol un problema absurd: el de les angoixants llistes amb milers de persones que han d’esperar anys per poder fer determinats papers. No dic que m’agradi ni que sigui el millor model: és el que és aquí a Mallorca. El que demostra Capdepera (o Artà i Manacor) és que aquesta restricció no és la culpable de restar-li popularitat a la festa. Així es demostra almenys en aquestes tres poblacions, on la festa és extraordinariament popular i participada, però tothom té clar que de dimoni només en poden fer alguns.


Les màscares dels dimonis -aquí les anomenen caretes- són de guix i estan coronades per unes banyes negres. Dies més tard m’adono que quasi tots els dimonis porten el mateix tipus de banyes i m’expliquen que les treuen d’una espècie de boc salvatge que hi ha a l’illa. Les màscares duen uns ullals prominents, que antigament eren manllevats d’un porc de veritat. Ja ho vaig veure a Algaida: la careta del dimoni és de fusta però es complementa amb pèls, dents i banyes d’animals. Els dimonis de Capdepera van “armats” amb una llarga canya fel·la, un tipus de canya autòcton d’aquesta zona de Mallorca i que no pesa gens. Els vestits dels dimonis (4, n’hi ha un parell de recanvi) segueixen el model de botarga: d’una sola peça, de color marró i verd i amb dibuixos de tot tipus de rèptils, plantes, formes geomètriques vermelles, verdes i negres, i algun dibuix de flames o calaveres. Una de les particularitats dels dimonis de certs pobles de Mallorca (com Artà, Son Carrió, Colònia de Sant Pere, etc) i també a Capdepera, és que els vestits duen referències a la mort. A Artà i Colònia de Sant Pere els vestits són negres amb un dibuix d’esquelet blanc pintat a sobre. A Capdepera també trobem el simbolisme de la mort en el vestit dels dimonis, però no és protagonista absolut.


En passar pel menjador, ja sortint de la casa, veig com nombroses persones xerren animadament al voltant de la televisió, que aquest any retransmet en directe part de la festa de la veïna Artà. Una de les claus que expliquen el boom santantonià dels darrers temps és la sana competència entre els pobles per aviam qui fa la millor festa. Tot seguit acompanyo en J fins davant l’església, on juntament amb dues altres persones,  procedeixen a fer, amb branques de murta, una gran creu al terra. Com en d’altres pobles, absolutament tothom (menys nosaltres) porta la mateixa indumentària festiva: camisa blanca, pantalons negres o texans i un mocador vermell. M’explica que antigament el mocador que duien els festers era el tradicional mallorquí que tothom tenia a casa seva i que es reaprofita d’un any per l’altre. Ara, com a font d’ingressos de L’Obreria, ara cada any en fan un de nou, cada any diferent, que la gent compra sabent que està ajudant a la festa. Són petits canvis formals, estètics, però que possibiliten que la festa pugui millorar.


Encara no hi ha ningú a plaça, més que alguns infants que s’ho miren, i la N i jo. M’expliquen que es tracta d’un acte ritual inspirat en la tradició, i que, tot i ser força nou, ja és un dels actes més esperats de la festa. Mica en mica van formant una gran creu verda al terra, al mateix temps que la plaça es va omplint de gent. Finalment (després de diversos dies trucant-nos) em trobo amb en P, un company que es dedica -des de fa anys- a fotografiar les festes populars mallorquines, i que ara treballa pel diari ARA Balears. Junts, i abans que la plaça s’ompli tan que no puguem avançar (ja no s’hi cap), ens escapem i anem fins a la porta de l’ajuntament, on hem quedat que ens obriran per poder seguir fotografiant la festa. Ens obren i pugem, però ens tenen més de vint minuts esperant a poder-nos obrir. Dos treballadors municipals ens diuen que no ens poden obrir el despatx de l’alcalde (que és el que dóna al balcó) sense autorització pertinent. Ho entenc, però hi ha alguna cosa estranya… Finalment, cinc minuts abans que comenci tot i amb el remor intensa de la plaça que arriba des de l’exterior, ens obren, podem sortir al balcó i fotografiar la trobada dels dos dimonis, el seu primer ball i la rompuda de la creu de murta.

Provinents de dos carrers diferents, i envoltats de gent, els dimonis simulen que es troben, fan una petita facècia enmig de la gentada durant la qual ballen i s’abracen d’alegria i finalment es dirigeixen fins on hi ha la creu a terra. La inspeccionen i, amb les canyes fel·les, la desfan ritualment. La simbologia del moment és potent i aclaridora. Comença la festa grossa.


Un esclat d’alegria contagiosa envaeix la plaça. La gent canta, balla i riu amb els dimonis, que a partir d’ara aniran de fogueró en fogueró, fins al vespre. L’instant és impressionant i fins i tot jo, que no sóc del poble, noto com un pessigolleig estrany em recorre el cos de dalt a baix. La festa és, sobretot, emoció, vivència, sentiment.  I en aquest poble, en aquest instant, l’emoció col·lectiva que emergeix des del carrer és tant gran, que s’enfila fins al balcó on som nosaltres per fotografiar la festa.

(Amb dues fotografies és difícil poder copsar completament l’ambient d’aquest moment de la festa, però al Youtube n’hi ha diversos vídeos, com aquest.)