Després de força dies tancat a casa treballant surto a fer el vol. El mar és una bassa d’oli i hi ha una lluminositat impressionant. Anava a fer la travessa de Tamariu al Far de Sant Sebastià caminant, un trajecte pel camí de ronda que em conec bé, però em quedo retingut a la platja de Tamariu per aquest sol que fa avui. De fet, el temps d’aquests dies no sembla propi d’aquesta època de l’any, mitjans de novembre. Sembla com si l’estiuet de Sant Martí s’hagués allargat. M’assec en un banc davant el mar i faig el badoc.

A la platja hi jau un home estirat damunt la sorra, en banyador. El seu gos el volta amb un objecte de plàstic, esperant -amatent- a que l’home jugui amb ell. A l’altra punta de la cala hi ha una parella amb dos nens molt petits nuus. L’home llegeix i la dona juga amb els menuts. A redós de les poques barques que hi ha damunt la platja hi ha dues àvies -també en banyador- que prenen el sol amb un llibre a les mans. De tant en tant arriba un cotxe i en baixa algú per anar a dinar als dos o tres restaurants que encara són oberts al poble: el Rodondo, el Dofí i algun altre. Més enllà, a les roques, dos nens miren d’atrapar alguna cosa amb un salabret, esperonats per l’aigua cristal·lina que hi ha avui. Se’ls sent parlar i un d’ells crida un altre nen que acaba d’arribar: “Jan, vine, hem agafat un serrà molt gros!”. El sol és potent i no aconsegueixo veure els missatges que arriben per Whatsapp.


A la terrassa de l’hotel Hostalillo, que ja fa dies que és tancat, hi ha un home. Duu una gran bossa de plàstic blanca a l’esquena i un pal força llarg a les mans, però no arribo a veure més. És estrany. Dóna voltes -amb molta parsimònia- per la terrassa, mirant al terra, com si busqués recollir alguna cosa. De tant en tant s’atura i mira cap amunt, alçant l’esguard cap a la copa d’un dels quatre grans pins que hi ha davant l’entrada de la terrassa. Busca alguna cosa. Al cap d’una estona veig que s’ajup i es posa uns plàstics als peus. Després d’una bona estona pensant en el seu aspecte i els seus moviments, lligo caps. És un d’aquells nois que l’altre dia vaig veure passar per davant de casa. Un recollidor de pinyes.


L’home s’està preparant per pujar a un dels pins pinyoners i agafar les seves pinyes. M’hi atanso i comencem a xerrar. Duu una gorra negre, uns texans estripats i una caçadora de xandal. A la part baixa de les cames, a l’alçada dels turmells, s’hi està lligant un tros de plàstic. Som asseguts en un banc de pedra, mirant el mar. Li pregunto perquè vol tantes pinyes i em respon que se les ven, però que li’n donen quatre xavos. Mentre parlem s’està posant una peça de ferro al voltant dels peus, com si fos una sabata per muntar cavalls. La peça va encaixada sota el peu i se la lliga amb una tira de plàstic, estrenyent fort perquè no balli. A la banda interior, el ferro té un punxó prominent, a l’alçada del taló, que serveix per poder-se aferrar bé a l’arbre mentre puja.


Superada la desconfiança inicial, es deixa anar. Aixeca el cap, em mira i -mentre somriu- em diu que nosaltres som rics i que ell recull les pinyes per poder sobreviure. Li dic que jo de ric, res de res. Darrera nostre hi ha dues bosses de plàstic -d’aquestes de material de construcció- plenes de pinyes. Al seu costat hi ha l’estri amb el que treballa: una llarga canya a l’extrem de la qual hi ha lligat amb cinta americana un tros de ferro d’obra curvat. Amb la canya arriba a les pinyes més llunyanes i les pot fer caure. Li explico que jo, de petit, em passava hores damunt els arbres. L’olor de la resina i les pinyes formen part d’un dels més intensos records que tinc de la meva infantesa. I recordo el mètode que fèiem servir per saber si un pinyó era bo o estava podrit: submergint-los en aigua abans de trencar la closca. Els que flotaven eren els dolents i no calia ni provar d’obrir-los. Li dic que l’altre dia al supermercat vaig veure lo cars que anaven els pinyons. M’explica que, a ells, la gent els mira amb desconfiança.


Mentre acaba la frase s’aixeca i agafa la canya i li pregunto a quin dels arbres pujara. “A aquell”, diu, i n’assenya-la un que està una mica inclinat. Després fa una ganyota i em diu que, tanmateix, no sembla que hi hagi gaires pinyes. Marxo i el deixo fer. Des d’una mica enllà l’observo. S’assegura que no hi ha ningú sota els pins i llavors s’acosta al més gran. Abraçant-se al tronc amb les mans va pujant poc a poc, sense corda ni cap protecció, però amb una diligència i una prudència admirables. Gràcies a aquesta mena de crampons casolans que s’ha fet, es pot aferrar bé a l’escorça i en una estona és dalt.

El perdo i torno a fer el badoc. El mar sempre s’està movent, però avui l’aigua transmet una quietud inusitada. La cala presenta uns colors blaus vivíssims. La línia de l’horitzó es separa del cel només per una petita franja de núvols blancs. Al mar, només se sent la xarbotada d’un cormorà, que és damunt les roques amb les ales esteses. Els cormorans són uns dels pocs pobladors d’aquesta franja de costa, uns ocells que pesquen al voltant de les roques i que són capaços d’estar nedant sota l’aigua una bona estona a la recerca de peixos.


De cop sento un soroll sec d’alguna cosa que rebota contra el terra. Les pinyes van caient. Una parella de turistes estrangers menja alguna cosa asseguda on era jo abans i dirigeix la mirada cap on som nosaltres. No ho entenen i fan posat d’estranyats. Miren i remiren, tractant d’entendre perquè cauen tantes pinyes dels pins. Jo tampoc ho entenc, està fent caure les pinyes plenes, les que estan sense obrir. Diria que les pinyes quan són tancades no duen encara pinyons… Potser es ven les pinyes a pes, per cremar. No ho sé.

Veig com, durant una bona estona, va passant sigilosa i tranquil·lament de branca en branca per, amb el ganxo, anar fent caure les pinyes -procurant no trencar cap teula. Em ve a la memòria aquell cartell que hi havia en algunes finques del poble on vaig créixer: “Prohibit recollir pinyes”, un avís als qui entraven a sostreure-les. (Ara, ja tornat a casa, veig que aquesta feina, antigament feta d’estranquis, ja està regulada i que només cal un permís per exercir-la en espais de titularitat municipal)


Una vegada acabada la pentinada, l’home baixa de l’arbre. Fa cara de cansat. M’hi acosto i seguim xerrant. És un home de mitjana edat i parla unes poques paraules en la nostra llengua. Li pregunto si les pinyes tancades duen pinyons, però no ens entenem: o no ho sap o no m’ho vol dir. Sense treure’s els crampons comença a recollir les pinyes del terra, que va posant dins les bosses. Abans de marxar, li pregunto com es diu i em respon que és de Gàmbia i que el seu nom és Keibu. També ell em pregunta com em dic. Ens acomiadem. Haig d’anar a fer el dinar i m’espera una tarda de molta feina davant l’ordinador.

(les fotos d’aquesta entrada han estat fetes amb la càmera del telèfon mòbil)