El passat 24 de desembre vam seguir la festa de la fia-faia Sant Julià de Cerdanyola. En l’aterratge matinal ens va acollir molt amablement l’A, ferrador de cavalls i entusiasta actiu de la festa, amb qui vam seguir tot el procés d’elaboració d’una falla a la casa on va veure néixer la seva filla, davant l’imponent Pedraforca. I xerrant xerrant mentre preparava el magnífic allioli de codony que s’elabora i menja per a l’ocasió, va sortir, com sempre, l’etern debat sobre els orígens de la festa…

En aquesta qüestió és important matisar que com que els “orígens” es refereix a un temps mític, no existent, imprecís, el debat , quan sorgeix, es porta sempre cap el terreny de l’especulació. I que sempre cal aferrar-se al “començament”, al temps on hi ha documentada la primera referència escrita, un espai que, malgrat les deficiències, aporta un tipus d’informació més concreta, dins el terreny dels fets consumats. Bé, doncs sobre el debat dels orígens dels focs de Nadal sempre passa el mateix tant amb els focs de Nadal com amb els de Sant Joan: tothom remet, tard o d’hora, a la teoria solar…

Molt resumidament, aquesta teoria – de la que en tenim també la seva corresponent versió vinculada al solstici d’estiu- associa foc amb Sol i ve a dir que els nostres avantpassats -els que visqueren com nosaltres però en l’antigor més remota, en l’illo tempore de l’Eliade- realitzaven una espècie de culte al Sol per tal d’ajudar-lo a tornar a créixer. Que encenien focs pel solstici d’hivern (Nadal, cap d’any o fins i tot Reis), per tal d’ajudar al Sol a remuntar. A mi em sembla que aquesta teoria és d’aquelles que posa als antics en la categoria de “salvatges”, “incivilitzats”, “incultes”… considerant-los menys avançats que nosaltres. Com si els antics no sabessin que, fessin el que fessin els humans, el Sol seguiria el seu curs, una conclusió fàcilment deduïble amb la simple observació de la realitat d’un any per l’altre. I com que sóc dels que penso que els nostres remots avantpassats potser no sabien llegir ni escriure -analfabets- però no eren ignorants, rebutjo aquesta teoria.

Efectivament, el Sol, a partir del solstici d’hivern, remunta: els dies comencen a allargar-se i les nits a escurçar-se. Ara bé, a mi em sembla que aquesta teoria solar no té cap més fonament… Cap cultura del món fa culte al Sol en tant que Sol, en tot cas es fa culte a déus i divinitats – paganes, gregues (com Helios), hindús (com Surya) o cristianes (com Jesucrist)- que encarnen algunes de les seves qualitats: energia, llum, calor, etc (Per cert, quin era el déu solar del íbers?) Mitjançant el foc es fan cultes, alguns potser fins i tot a divinitats relacionades amb el Sol, però no necessàriament el foc és un indici de culte al Sol. Nombrosos exemples bastarien per a demostrar-ho…

Per tal d’esbrinar (o especular) sobre l’origen dels focs de Nadal jo crec que cal posar l’atenció cap una altra banda: cal fixar-se en les herbes amb què es fan. Perquè es realitzen amb unes herbes precisament i no amb unes altres? La Cephalaria leucanta és l’herba amb què es fan les torxes de la fia-faia. Un cop d’ull a un parell de llibres de botànica i plantes medicinals ens il·luminen sobre la possible funció de la festa en el passat. Es tracta d’una planta força comuna al nostre país, que antigament havia estat una plaga però que ara es troba en recessió. Coneguda amb el nom popular d’”escabiosa blanca”, “mossegada del diable” o “falla”, la planta ha acabat donant nom a les torxes (“faies”) que s’encenen aquest dia. Com altres plantes, com l’espígol o el romaní, l’escabiosa té nombroses propietats guaridores d’entre les que destaca la depurativa. Com a planta medicinal està documentat que havia estat utilitzada per a combatre el xarampió i la rosa dels infants així com la sarna de tot el bestiar i, específicament, les ferides dels cavalls i la diarrea del porcs.

En el context d’un poble d’alta muntanya aquest degué ser un ritus executat col·lectivament per tal de guarir tot el bestiar, que en aquesta època era als estables, tancat i protegit del fred hivernal. Omplir el poble de fum d’aquesta planta guaridora protegia i guaria al bestiar. Fins i tot també podria ser que fos una acció encaminada a guarir la mainada, tot i que els documents no ens permeten esbrinar quan va ser que la festa va passar a ser protagonitzada pels més petits.

Avui, és evident que el ritus persisteix -l’herba i el seu fum són els que són i provoquen els efectes que provoquen (conscients i intencionats o no)-, però també s’ha transformat i ha adoptat nous significats. La festa aglutina la petita comunitat local, hi participen els nens i nenes del poble amb les falles que els han construït els seus avis o pares, però també persones adultes del poble i d’altres indrets (amants del foc, fotògrafs, veïns de poblacions properes, etc) que s’aglutinen a la plaça per compartir, mentre miren de combatre el fred que fa, prop d’una hora de fum i foc hivernal.