M’agrada tornar a casa pel camí de terra. Un camí de terra, d’arena, de sorra, no és, a priori, el més aconsellable per a fer amb la furgoneta perquè la pols, les pedres i els constants forats no van gens bé pels engranatges d’un vehicle a motor. El camí de terra no és tampoc el camí més ràpid per tornar al poble: per la perillosa (i estreta) carretera asfaltada, tot i fer més quilòmetres, es pot arribar a casa en molt menys temps. Però a mi m’agrada el camí de terra.

Al camí de terra quasi mai hi ha ningú. A l’hivern, el camí s’alça damunt els camps erms i algun dia, especialment després d’un ruixat, m’aturo a sentir cantar els centenars de gripaus que flipen amb els dolls d’aigua. I jo amb ells. El camí té menys de tres revolts i a la part final travessa un petit rec. A l’estiu, amb les canyes verdes ben altes, la primera part del camí sembla més aviat un túnel. El camí atravessa pel bell mig d’immensos camps de blat de moro i userda.

El camí de terra és el camí dels animals: hi he vist gats, perdius, solitaris mussols i estols sencers de pardals, conills, senglars, serps…. A l’estiu, els abellarols fan niu en un sorral que hi ha en un marge, on algunes vegades ens hem aturat per intentar veure’ls d’aprop. Les precioses perdius, en canvi, es posen davant el cotxe, fan carrera i s’envolen camp enllà. De nit, el camí el travessen llebres que s’aturen desorientades amb els focus de la furgoneta. Fins a 6 n’he arribat a comptar en el breu espai que hi ha entre el trencant de la carretera on comença el camí i el poble. I per causes que no arribo a comprendre ni m’explico, quan faig el camí de terra amb l’H sempre veig més animals que no pas quan vaig tot sol.

Aquest és el camí on vam aturar-nos la primera nit, un moment. Hi hem caminat infinitat de vegades. L’hem fet en bicicleta per totes bandes, agafant tots els trencants possibles. Ben mirat, aquest camí ja és, i serà per sempre més, el nostre camí de terra.