Si la tardor és (al camp i parlant molt genèricament) el temps de collir, l’hivern i la primavera són el temps per sembrar i per plantar. Ara fa uns mesos, en un post anterior post, vaig explicar quin era el procés per collir el vímet, la planta indispensable en l’elaboració de cistells i altres productes per a la llar i la jardineria. Ara és el moment de cultivar-lo perquè, d’aquí uns tres anys, pugui ser collit de nou i utilitzat pels artesans.


El vímet és una planta ben especial. És sobretot la planta dels cistellers, que l’utilitzen per a fer tot tipus de teixits, però també cada vegada més d’altres oficis, com els jardiners o els interioristes, que també la fan servir per a fer els seus productes. El vímet és bo perquè és una planta que creix molt bé al nostre país i perquè, per la seva facilitat en doblegar-se, és ideal per a fer tot tipus de peces teixides. Antigament, el vímet es feia de forma natural en marges de recs i rius perquè així, gràcies a les seves arrels, podia disposar d’una bona font d’aigua. El vímet salvatge és molt beneficiós, perquè permet subjectar bé la terra. Avui, de vímets encara n’hi ha als marges de rius, però també es cultiva de forma ordenada i controlada en camps.


De vímets n’hi ha moltes classes i el seu cultiu, com tot en aquesta vida, és un art en què cadascú té els seus trucs i maneres de fer. En general, el vímet és una planta de regadiu, que s’ha de regar, però també hi ha vims de sequer, fet en camps que no cal regar massa, una classe de vim amb una tija que és molt més resistent perquè té el cor petit i molt més espai de fusta. A casa nostra hi ha una varietat autòctona de vímet, la Salix Fragilis, que pot tenir escorça vermella o verda i que és excel·lent  per a fer cistells, perquè es doblega amb molta facilitat. És la varietat de vímet amb què treballen molts cistellers catalans, com en J.


En J i la M, bons coneixedors d’aquest material, m’expliquen que aquesta tarda van a cultivar-ne a Salt i em proposen si els vull acompanyar. Resulta que en aquesta població a l’octubre es fa la Fira del Cistell i ara, per iniciativa popular, s’han proposat de cultivar els seus propis vims i poder abarcar, així, tot el procés: des de la planta als cistells. En J em mira somrient i m’explica que aquesta és una ocasió única perquè potser aquest camp és el primer d’una futura Denominació d’Origen Vims de Salt. La relació de Salt amb els cistells prové del fet que, antigament, en aquest municipi els vims sorgien salvatges als marges dels recs de les hortes que l’envolten i d’ells els hortolans en feien els cistells per transportar els seus productes.


El vímet es treballa sempre quan no és verd, quan les tiges no tenen brots verds. En aquest estadi, primer es cull i després es planta. El vímet d’una mateixa planta rebrota cada any, però si es vol plantar en un altre lloc cal seguir un altre procediment: per esqueix. La millor època per cultivar vímet és a principis d’hivern, tot i que el període òptim per a fer-ho abasta des de novembre fins a finals de març, en funció del temps i de la zona. En J em diu que ara ja és una mica tard per plantar vímet, però que sortirà igualment.

Per a cultivar vims cal, en primer lloc, proveïr-se de mates ja collides i de la varietat que es vulgui plantar. A partir d’aquí, es fan unes estaques d’uns 25 cm (els esqueixos) que són les que es posaran sota terra (amb els ulls mirant amunt) en regues separades 70 cm les unes de les altres. Convé que els esqueixos estiguin junts perquè d’aquesta manera el vímet creixerà cap amunt, buscant la llum, i no cap als costats. Només es deixa fora una petita part de l’esqueix, que amb pocs dies ja verdejerà. El vímet requereix un manteniment relatiu: de tant en tant regar i passar el motocultor. La terra, i el vímet, faran la resta per tal que, d’aquí un temps – uns tres anys- se’n pugui fer la collita.