Si en tota celebració de tipus festiu sempre hi opera, per amagat que estigui, un ritus (és a dir, el conjunt de cerimònies d’un culte) en tota festa també hi opera un relat, una narració religiosa o profana que explica, en part o totalment, els continguts i la seqüència ritual de la celebració.
Si analitzem qualsevol celebració festiva, per petita que sigui, ens adonarem que sempre duu associat un relat. Un relat és una història narrada, que té uns determinats protagonistes i que està situada en un espai i un temps concrets. El relat explica uns esdeveniments a través d’una estructura narrativa que normalment conté un planteig, un desenvolupament i un desenllaç. Aquest relat que podem trobar en tota festa pot ser una relació de fets reals o imaginaris, i per tant, el relat pot ser històric o llegendari i mític. És a dir, el relat de la festa pot referir-se a un temps històric concret o a un abstracte temps original. Normalment, les festes contenen relats d’aquest segon tipus, però no sempre.
Cavalcada de Reis, Taradell 2011
En aquest anàlisi, però, caldria matisar que en tota festa hi opera, en realitat, un relat guanyador. Un relat que, pels motius que sigui (una propaganda eficaç, una assumpció popular, perquè serveix per explicar determinades coses, etc) ha passat pel sedàs del temps. Són relats que han sobreviscut al pas del temps i perduren. La festa representa doncs el triomf d’un relat, en la mesura que només esdevenen festa, per tradició, aquells relats que passen de generació a generació amb èxit, que esdevenen populars.
Festa de l’Ós Sant Llorenç de Cerdans 2011
Avui, la informació se’ns projecta amb una velocitat i una intensitat aclaparadors. Vivim en un món ple de pantalles en què els relats es succeeixen un darrera l’altre. Són, però, relats efímers, de trajecte curt, de poca volada, dels que ja no ens en recordem al cap d’un temps. Hi ha, però, uns altres relats que conservem a la memòria amb més força, que són els que han triomfat: relats que han generat festes i que perviuen gràcies, sobretot, a elles. D’exemples en trobaríem molts: com el de l’home que deixa el camí fàcil i inicia un camí propi amb normes singulars per a viure, com el Buda o el Crist; o el la història, senzilla, de l’Home dels Nassos, o la història llegendària de l’adoració dels Reis d’Orient. O les històries que expliquen els aplecs festius dedicats a la marededéu, que sempre duen un relat que relaciona la imatge amb un indret natural sagrat, amb unes característiques especials. O en les peces de bestiari -els dracs, les mulasses, etc- i els gegants, que neixen perquè hi ha un relat al darrera, normalment una llegenda popular.
Enterrament Carnestoltes Terrassa 2011
La Setmana Santa i Sant Jordi, que enguany es celebraran en les mateixes dates, són dos bons exemples del vincle existent entre el relat i la festa. La Setmana Santa en els països cristians, recrea el relat dels darrers dies de Jesucrist a la terra. La festa de sant Jordi, el drac, i la donzella, inclou, en canvi, un relat arquetípic del dèbil que venç al monstre que amenaça la vida comunitària, exactament igual com ho fa -en un altre àmbit- la llegenda del Timbaler del Bruc.
Enterrament Carnestoltes, Roses 2011
La festa recrea, escenifica -reactualitza, per tant- una part o la totalitat d’aquest relat guanyador. I, en fer-ho, contribueix a fer-lo encara més vencedor, contribueix a la seva perdurabilitat. Adonar-se de la presència del relat en una festa és molt important, no només perquè d’aquesta manera s’aconsegueix entendre-la millor, sino també perquè permet reconfigurar determinades festes a partir de la reinterpretació de les parts del relat fundacional.
Festa de l’Ós Sant Llorenç de Cerdans 2011
Podríem afegir que, a diferència del teatre, la literatura o el cinema, en la festa, i això és fonamental, aquest relat es posa en escena de forma col·lectiva i a l’espai públic, però això ja són figues d’un altre paner… I que, en la festa, com ja vaig comentar en anteriors posts d’aquesta mateixa sèrie, el relat no és un espectacle, i per això, no calen els assajos.