Cada vegada que passo per un peatge penso el mateix. Que ells, els que hi ha dins les casetes -però especialment els propietaris dels peatges- s’assemblen molt als antics bandolers. Pel que fan: aturen la gent que passa pel que ells consideren el seu camí, i els cobren un “dret de pas”. Canvien les formes, però el concepte és el mateix

Hi ha notables diferències bandolers com en Serrallonga o en Perot Rocaguinarda, i empreses concessionàries de peatges, com Acesa o altres. Avui l’assalt ja no és per sorpresa ni s’envesteixen els passants un a un, si no que la cosa està organitzada, amb el beneplàcit del govern, i amb un sistema propi de l’era industrial. Aquests nous bandolers han instal·lat unes casetes en uns punts fixos cadascun dels quals compta amb les seves banderes i uns petits edificis d’oficines que indiquen quina és l’empresa recaptadora. Aquestes barreres impedeixen el pas i van canalitzant els milers de vehicles que cada dia hi passen per tal d’abonar els diners. I és que els nous bandolers han organitzat el tema de manera que no hi ha escapatòria possible. Si passes per aquell tram “de peatge” acabaràs tenint que aturar-te davant una caseta on hi ha una persona que té per funció cobrar.

Un altre aspecte remarcable d’aquestes persones cobradores, que vindrien a ser el representants del Cobrador major a la Terra, és que tenen força modals. S’ha perdut aquell esperit rebel i violent de “la bossa o la vida” dels antics bandolers, i la cosa s’ha domesticat molt. Fins i tot es podria dir que els nous bandolers, i els seus servents, s’han tornat educats, simpàtics i complaents amb les seves víctimes. “Bon dia. Són tres euros amb vint…. Moltes gràcies. Que tingui un bon viatge”. Coses de la postmodernitat…

Jo demanaria als responsables d’aquests peatges que instruissin als seus recaptadors per tal de recordar-nos, cada vegada que hi passem i amb algun tipus de verbalització o interpretació teatral, que allò és un atracament. Consentit, però atracament. Clar que, sabut tot això, el més convenient és utilitzar camins alternatius i “lliures” que, a més a més de no escurar-nos les butxaques, ens permetran gaudir amb el paisatge.